Els senyors de la cultura

“Els crítics de Barcelona han fet capelleta”, denuncia Isabel-Clara Simó en referència a “una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals”. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet “no és lliure”. L’escriptora d’Alcoi basa la seva denúncia en “l’escassa argumentació” dels crítics a l’hora de bastir les seves ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. “Ells decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no”, conclou Simó.

Segons afirma l’escriptora Isabel-Clara Simó, el col·lectiu dels crítics literaris que, d’acord amb uns paràmetres sovint sense fonaments ni argumentacions, estableixen els valors literaris actuals i discerneixen el que és bona literatura del que és mala literatura, constitueixen una mena de màfia cultural i afavoreixen els “seus” escriptors segons si pertanyen o no a la seva colla. L’escriptora basa la seva acusació en el fet que els crítics no aportin argumentacions sòlides quan jutgen una determinada obra.

Isabel-Clara Simó està encertada quan parla de l’escassa argumentació dels crítics, i segurament té raons per afirmar que els crítics construeixen els valors literaris d’acord amb criteris que sorgeixen de factors extraliteraris (la pertinença a un grup d’escriptors, la fidelitat a una determinada editorial, etcètera). Contra la creença que els crítics són uns intermediaris entre la creació literària i el públic que donen claus per definir el que s’ha d’incloure dintre del “bon gust”, segons Isabel-Clara Simó, els criteris que aquests fan servir no només no poden ésser considerats com poc rigorosos i allunyats del sentir popular, sinó que a més són corruptes.

Efectivament, les crítiques que apareixen als mitjans no són pas innocents, i les principals directrius de ben segur que les marca la indústria cultural. També és evident que els crítics de vegades actuen com si formessin part d’un món a part, sovint incomprensible. De tota manera, m’agradaria pensar, i fins i tot posaria la mà al foc, que, acceptant un seguit de limitacions, tenen la professionalitat suficient com per a ser més fidels al seu públic que no pas a altres agents.

Un altre debat hauria de posar èmfasi en el tipus de literatura que els crítics promouen amb les seves opinions. I és que, sense cap dubte, intenten crear models, homogeneïtzar, i construir tot un seguit de tòpics, de llocs comuns i de paràmetres que passen a formar part de la llista de coses del bon fer. Aquesta tendència acaba per construir un tipus de gust literari uniforme que sovint opta per allò que està allunyat del gust real de la població i que cau sempre en els mateixos esquemes, que o bé pequen de exageradament comercials i populars, o d’exageradament hermètics i encriptats.

Sovint penso que sense els crítics hi hauria menys tabús i tindríem molta més llibertat a l’hora d’escollir el que volem llegir, sense tenir la sensació que el que tenim entre les mans és una vergonya perquè els creadors de l’opinió literària així ho han dictat.