Després de l'estiu, tornem a la càrrega amb el bloc que va néixer per culpa de la "gran" assignatura de periodisme cultural. Per primer cop, el bloc apareixerà sense censura, perquè ara no en depèn cap nota de final de semestre. Com a conseqüència, intentaré parlar de més temes a part dels culturals i podeu dir tot el que volgueu, encara que potser les paraulotes les censura Blogger, però que consti que no hauré estat jo. En fi, que no us desanimeu quan llegiu el primer text de la temporada. La falta d'originalitat i la grisor del tema deriven d'un dèficit de vacances, pero ja ens anirem animant entre tots (tots=lectors=mitjana de 3,68 persones)!
"Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro" . (Rebelión en la granja, George Orwell)
Revolució és canvi. Una explosió irreversible del canvi que capgira tot el que fins ara coneixem i trenca amb convencionalismes, amb l’estètica i amb la vida de qui s’oposa a l’evolució. La revolució és crisi, renovació constant, vents per totes les bandes i inestabilitat, inestabilitat que com la brisa del mar, purifica les persones i redueix els vicis. La revolució és una llavor en un terreny que no era gens fèrtil, un terreny hostil que a base d’aigua i de sang permet que les plantes hi creixin. I la llavor creix i es converteix en planta. Li comencen a sortir les fulles. Il·lusions d’un nou ordre. Però aleshores arriba el pas a la maduresa, el moment en què la revolució ha de deixar de sortir per les nits i de condecorar manifestos irresponsables, perquè té boques per alimentar, i càrrecs importants que volen perpetuar-se, i economies que s’han de sostenir, i aliats als quals s’ha de satisfer, i interessos que s’han de conjugar. En aquest moment, la revolució és morta, totalment morta, però els porcs de la granja revoltada segueixen anomenant-la “revolució”, i s’omplen la boca de porcs de “revolució” mentre es vesteixen com homes acabalats i es posen els seus anells. Els qui s’ho miren amb ràbia, algun dia tindran prou força com per plantar cara. Per plantar una llavor. Mentrestant, la gent s’ho mirarà tot amb il·lusió o rancúnia, prendrà posició, es creurà protagonista, morirà per causes justes. I després, res. Decepció. I sant tornem-m’hi.
