En el seu paper de cohesionadors socials, els mitjans de comunicació tendeixen a mitificar i a glorificar determinades figures nacionals que acaben assolint una fama inaudita. Aquest fenomen es dóna sovint en el cas dels esportistes (Rafa Nadal, Fernando Alonso, Cesc Fábregas...) i també dels actors. En aquest sentit, els dos actors espanyols que han aconseguit major fama i reconeixement internacional dormen ara al mateix llit. Qui els ho havia de dir quan van coincidir per primera vegada a la pel·lícula Jamón Jamón (1992), de Bigas Luna, protagonitzant escenes de passió boja. Es tracta, és clar, de Penélope Cruz i Javier Bardem, que la nit passada va passar a la història com a primer actor espanyol a endur-se un Òscar (en aquest cas, com a actor secundari, pel seu paper com a assassí a No es país para viejos, dels germans Coen).
Des de l’inici de la seva carrera, gustos a part, Bardem va adquirir el rol prototípic de mascle ibèric que actua por sus huevos i que fa gal·la de la bru
talitat i la força més pura de l'Espanya amb Ñ. Al meu entendre, aquest tòpic és nociu per a la nostra imatge com a nació, però la societat espanyola en la seva majoria se sent orgullosa que aquest model de virilitat made in Spain hagi arribat, després d’una carrera gloriosa i resplendent, al cim de l’star system de Hollywood.
Durant el discurs protocol·lari posterior a l’entrega de l’Oscar d’ahir per la nit, Javier Bardem va agrair l’estaueta a la seva mare, Pilar Bardem, com no podia ser d’una altra manera, als seus familiars i als actors i còmics que havien dignificat el cinema al nostre país. El més interessant, però, és que Bardem s’omplís la boca i digués: «Esto es para España». D’aquesta manera, Bardem es confirmava com a ambaixador d’Espanya i del que ell representa.
La qüestió que ens hauríem de plantejar, però, és com aquest actor ha arribat al cim i per què no ha pogut arribar-hi un altre dels bons actors que sobreviuen en el cinema espanyol, en crisi crònica. Si preguntem als estrangers, potser no sabrien dir-nos més de tres noms d’actors espanyols. Primer dirien “Javier Bardem”, a qui relacionarien ràpid amb Penélope Cruz. Després, arribarien a parlar d’Antonio Banderas, a qui sembla que ha succeït Bardem. Si estenguéssim la pregunta a noms de directors, sonarien potser Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.
Des de l’inici de la seva carrera, gustos a part, Bardem va adquirir el rol prototípic de mascle ibèric que actua por sus huevos i que fa gal·la de la bru
talitat i la força més pura de l'Espanya amb Ñ. Al meu entendre, aquest tòpic és nociu per a la nostra imatge com a nació, però la societat espanyola en la seva majoria se sent orgullosa que aquest model de virilitat made in Spain hagi arribat, després d’una carrera gloriosa i resplendent, al cim de l’star system de Hollywood.Durant el discurs protocol·lari posterior a l’entrega de l’Oscar d’ahir per la nit, Javier Bardem va agrair l’estaueta a la seva mare, Pilar Bardem, com no podia ser d’una altra manera, als seus familiars i als actors i còmics que havien dignificat el cinema al nostre país. El més interessant, però, és que Bardem s’omplís la boca i digués: «Esto es para España». D’aquesta manera, Bardem es confirmava com a ambaixador d’Espanya i del que ell representa.
La qüestió que ens hauríem de plantejar, però, és com aquest actor ha arribat al cim i per què no ha pogut arribar-hi un altre dels bons actors que sobreviuen en el cinema espanyol, en crisi crònica. Si preguntem als estrangers, potser no sabrien dir-nos més de tres noms d’actors espanyols. Primer dirien “Javier Bardem”, a qui relacionarien ràpid amb Penélope Cruz. Després, arribarien a parlar d’Antonio Banderas, a qui sembla que ha succeït Bardem. Si estenguéssim la pregunta a noms de directors, sonarien potser Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.
En total, apareixen cinc noms. Amb aquests cinc noms, Espanya es presenta al món i fins i tot a la població de les seves fronteres. Cinc cartes. Cinc cartes de molt bon contingut, i si no només cal mirar la sensibilitat i la capacitat empàtica amb què Bardem es converteix en Ramon San Pedro a Mar Adentro. Però ens ho juguem tot a cinc cartes, amb la reducció d’una activitat cultural com l'espanyola que això comporta. Cal tenir clar, però, que aquests cinc noms els ha potenciat el periodisme cultural donant-los protagonisme als informatius i deixant a l’ombra molts d’altres. De la mateixa manera, en l’àmbit esportiu, Brasil s’acaba en els peus de Ronaldinho, Espanya no és més que els braços de Rafa Nadal i Alemanya porta el volant de Michael Schumacher.
Aquest és el món d’herois que estem creant. Quatre noms pertanyents a l’elit de diferents especialitats carreguen amb tot el caràcter de les nacions i la seva diversitat cultural. Només cal mirar uns informatius d'Antena 3 o Telecinco (vídeo familiar de Fernando Alonso) per adonar-se'n. Potser, quan desenterrem de la pols als altres creadors i mags de la cultura acabarem enlluernant-nos per l'amplíssima capacitat cultural d'Espanya i Catalunya.
Aquest és el món d’herois que estem creant. Quatre noms pertanyents a l’elit de diferents especialitats carreguen amb tot el caràcter de les nacions i la seva diversitat cultural. Només cal mirar uns informatius d'Antena 3 o Telecinco (vídeo familiar de Fernando Alonso) per adonar-se'n. Potser, quan desenterrem de la pols als altres creadors i mags de la cultura acabarem enlluernant-nos per l'amplíssima capacitat cultural d'Espanya i Catalunya.
1 comentario:
Sobre el guardó que ha aconseguit Javier Bardem a la cerimponia dels Òscars,faig dues reflexions:
La primera reflexió és que el premi de Bardem no és una simple casualitat. Observant la interpretació de l'actor espanyol, hom pensa que a Espanya hi ha autèntics professionals i artistes, i que no hem de mirar necessàriament cap a fora de les fronteres per trobar certes mostres del què podriem anomenar un "elit cultural". Resumint, diria que Espanya gaudeix d'un potencial cultural propi, que no ha d'envejar a cap altre país, i que a l'exterior s'ha admirat.
La meva segona reflexió és que, si bé sembla que a fora admiren a artistes, (o esportistes, ja que també sen'n parla al blog) nacionals, tinc la sensació de què aquest sentiment no es dóna a l'interior del país. Per primera vegada, han premiat a un actor espanyol pel seu bon fer a la interpretació amb el màxim guardó internacional a l'àmbit cinematogràfic. Però si bé existeixen grans actors espanyols, aquesta sensació no la tenim, per exemple, al cinema espanyol. Tinc la creença de què existeix certa consciència de complexitat del cinema espanyol respecte a la potent indústria cinematogràfica nord-americana. No estic dient que la gent hauria d'anar al cinema a veure pel·lícules espanyoles, ni estic dient que aquestes siguin bones. És més, jo mateix m'incloc en aquest col·lectiu que sent desafecció envers el cinema espanyol, i ja ni me'n recordo de quina ha estat l'última pel·lícula espanyola que vaig anar a veure al cinema. Però l'existència de bons professionals, de bons actors i intèrprets, no correspon amb la qualitat artística del cinema espanyol. La raó principal d'aquesta complexitat la podem recerca en què no es disposen dels pressupostos de Hollywood com per a fer superproduccions, però el fet de fer una superproducció, si bé és sinònim d'èxit, no ho és pas de qualitat cinematogràfica, d'una gran guió, o d'una gran fotografia. Per altra banda, l'existència de pressupostos insuficients per al desenvolupament de productes culturals també es deu, al meu entendre, en una indústria de producció cultural nacional deficitària, incapaç d'invertir el suficient en un producte nacional per la idea que té de què no vendrà, o no tindra èxit a la societat de consum, tot relacionant-hi amb aquesta idea de complexitat. Tampoc existeix un pla de marketing definit per a promocionar la producció nacional, ni tampoc, al meu entendre, voluntat dels mitjans de comunicació, sobretot els de difusió més general sobre la població, d'informar sobre productes culturals nacionals de qualitat, que els hi han, encara que pensem que tot el que prové dels Estats Units o de les illes britàniques és més interessant que el que es realitza per aquí.
Concluint, per tal de no deixar escapar el plaer de conèixer cultura de qualitat, crec que el més convenient és no tancar-nos en un sol àmbit, i mirar de descobrir que és allò que es produeix a Espanya, a EEUU, o a Austràlia, per posar exemples.
Publicar un comentario