Quins blocs us enduríeu a una illa deserta amb connexió a Internet?

Segurament aquesta és l’entrada de bloc que més difícil m’ha semblat de fer, i també, tot s’ha de dir, la que més mandra m’ha donat. Qui sóc jo per criticar el bloc dels companys de classe? El que he tingut més en compte ha estat la dedicació que, segons m’ha semblat, carrega cada bloc, de manera que no només he tingut en compte la qualitat, sinó també la quantitat. Dit això, espero haver estat mínimament objectiu, i us ofereixo a continuació la llista dels treballs més elaborats dins el meu miop i limitat (m’ha estat impossible mirar-me tots els blocs, em sap greu) punt de vista. L’ordre no importa, l’he fet a l’atzar. Allà va:

1. Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyyttä. No hi podia faltar. El bloc de l’Eduard Lladó és un dels més actualitzats de la classe de periodisme cultural i els seus comentaris, en els quals predomina el cinema com a temàtica central, solen ser petites reflexions, mai prou llargues com per fer-se pesades (al meu entendre, el gran problema del periodisme cultural) que poden comentar una pel·lícula o un altre producte cultural per recollir, a partir d’aquí, pensaments més amplis. M’agradaria destacar el comentari sobre la pel·lícula d’American Beauty o l’anada d’olla amb el personatge de Carla Bruni, una mica sobrevalorada, potser amb un toc irònic.

2. Instants de vellut. Potser pel títol. Potser perquè compartim l’afecció d’ajuntar lletres i intentar que expliquin alguna cosa, i potser perquè aquesta afecció es reflecteix en el seu bloc, també us voldria destacar el treball de la Patrícia Salbi. El cas és que moltes de les obres de teatre, pel·lícules o llibres (els eixos del bloc) que hi apareixen, abans o després també han aparegut en alguna conversa en el bar robada entre classe i classe o acomodada en una bona campana, de manera que tot el que apareix al bloc em resulta familiar, com si la Patri ja m’ho hagués explicat abans. I és que, de fet, m’ho ha explicat abans. Sense cap dubte, el millor comentari, per com em va impactar, va ser el de Temple o fals mite?, en el qual entra a debat la figura del llibre com a objecte sagrat i fetitxe. Menció especial mereix la fidel comentarista que, com a tal, comenta quasi totes les entrades que hi ha al bloc, la Neus Sendra.

3. Le feu follet. Qui no coneix el bloc d’en Ramon Tomás? Suposo que estem parlant del treball més popular de tota la classe, tenint en compte la mitjana de 10 comentaris que té cada entrada. Le feu follet és, probablement, el producte més treballat de classe, i no només per la feina de producció que hi ha al darrera, sinó també per la tasca encomiable que en Ramon ha fet mitjançant les relacions públiques, la publicitat i la qualitat dels textos per fer-se una audiència fidel. La veritat és que molts dels temes que s’hi tracten em resulten llunyans i del tot inèdits, però on està el mal? Potser aquest bloc és el màxim representant a classe de la cultura d’elit en el periodisme cultural, aquella que ens permet adquirir nous coneixements i pujar esglaons a la rampa de la cultura. Com a entrades que recordi, destacaria La angustia de las influencias, que mostra com ha evolucionat la influència dels mestres (referents) literaris per als creadors al llarg dels darrers segles, i una altra sobre la Fiera Literaria, un grup de crítics que em va encendre força la sang.

4. Contes des quatre saisons. El bloc de la Marina Laboreo és un dels que he descobert a partir de la realització d’aquest comentari, i per tant no el conec tant com els altres, però quan l’he vist m’ha deixat una molt bona impressió, segurament per l’originalitat i la diversitat dels temes tractats, així com per la seva presentació, amb un toc molt especial. Sembla que dins tot l’univers enorme de bits, d’IP i de mandangues que col·lapsen la xarxa i l’omplen de soroll la Marina s’ha plantat en una petita parcel·la i ha fet el seu petit racó. La veritat és que m’ha agradat molt el caràcter vivencial del bloc, on els diferents comentaris queden classificats per estats d’ànim i intimitats com la imaginació, la tendresa o la ràbia. A més, els comentaris dels lectors apareixen com a “petits secrets”. Molt original i, simplement, bonic. A més, m’ha agradat força el tractament dels temes i, de fet, he acabat interessant-me en aconseguir (no diré si per mètodes lícits o no) la pel·lícula Noviembre de la qual ella parla i del qual jo no n’havia sentit a parlar abans.

5. Cultura de todos. La veritat és que el bloc de l’Elisabeth Golerons l’he descobert fa molt poc i pel pur atzar, ja que buscava informació sobre les germanes Gazzo quan vaig trobar al bell mig de Google una frase sense desperdici sobre la conferència de l’Agence Europe. A partir d’aquí he començat a mirar-me el bloc amb més profunditat i les meves expectatives s’han acomplert. Si hagués de definir-lo, faria servir la paraula “ironia”, sense cap dubte. Podria explicar-vos per què, però millor llegiu un exemple: “De la misma forma que el deseo de poseer el original de una obra, la posesión y compra de unas bragas usadas me parece una actuación puramente fetichista”. Per detalls com aquest, trobo que el bloc és molt divertit.


Després d’aquestes dosis malaltisses de piloteig sense fi, crec que començo a patir urticària i em ve de just ser un mica dolent amb algú, així que m’entretindré pegant puntades de peu a l’ordinador o robant les pilotes de futbol als nens que juguen al carrer.

Malsons en un pijama de ratlles

És un dels fenòmens literaris del moment. És una mica menys que una novel·la i una mica més que un conte. Una al·legoria, segons el seu autor. A Irlanda encapçala les llistes de ventes i, a Espanya, tres quarts del mateix. La indústria del cinema ja s’ha fixat en la història i la primavera de l’any 2007 Miramax/Disney es va encarregar de fer-ne l’adaptació cinematogràfica a Budapest. Es tracta d’El noi del pijama a ratlles, de l’irlandès John Boyne, i és un llibre que no deixa indiferent. Si bé és cert que el seu àmbit temàtic no és gens original (suposa l’enèsim viatge al camp de concentració d’Auschwitz) sí que ho és, i molt, el tractament que se’n fa.

En primer lloc, és un nen de nou anys, en Bruno (amb poques llums i sovint una mica repel·lent, tot s’ha de dir), el qui explora dins de la barbàrie humana dels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial, i ho fa amb la ingenuïtat pròpia de la seva edat. La innocència potser és exagerada, però ara em costa recordar com pensava jo quan tenia 9 anys, i com hagués reaccionat, quines explicacions improbables hagués donat, davant l’evidència que el món no era un conte de fades sinó un malson de gremlins amb creu gamada incorporada.

En segon lloc, el punt de vista no es troba en el fang ni en l’horror dels camps de concentració, sinó just a l’altre costat del filat, el dels “Contraris”, com el protagonista del llibre acaba deduint.

Tot plegat, suposa la lenta reconstrucció de l’horrible realitat que en Bruno va fent a la seva ment fins a submergir-s’hi. Per al lector, El noi del pijama a ratlles és una nova i necessària aproximació emocional a uns fets tràgics que no només demanen ésser recordats, sinó també ésser patits i plorats. És una ínfima penyora per tot el mal que ens podem arribar a fer els uns als altres.

La creació de l'opinió pública europea com a mostra gens exemplificadora ni clara del periodisme cultural, però mostra, de tota manera

Fins a quin punt l’Agence Europe està relacionada amb el periodisme cultural? Se m’escapa totalment, tot i que de ben segur deu tenir uns vincles directíssims, tenint en compte que el passat dimecres 7 de maig la classe de periodisme cultural es va traslladar a la sala de graus per escoltar una conferència sobre aquesta agència centrada en els afers europeus.

Tot i que qüestiono la relació entre aquesta empresa i l’àmbit cultural que, se suposa, és el nostre centre d’estudi, això no treu la tasca encomiable que, des de l’any 1953, fa l’Agència Europa per anar teixint la utopia, cada vegada menys utòpica, d’una Europa unida, amb una opinió pública immersa en assumptes europeus i no només en els nacionals.

Les encarregades de transmetre’ns l’esperit de l’Agence Europe van ser les dues rialleres germanes Gazzo (Marina i Lidia), que actualment representen l’empresa. El seu pare, Emanuele Gazzo, va ser el primer director de l’agència, tot i que va ser fundada pel periodista Ludovico Riccardi, i el seu nét, Lorenzo, n’és el gerent actual.

Més enllà de les sagues familiars, l’Agència Europa s’ha distingit pel seu rigor informatiu i per convertir-se en una font informativa clau de la integració econòmica i política de la Unió Europea. Actualment, aquesta tasca no sembla tan difícil com l’any 1953, en plena postguerra i amb divisions ideològiques arreu d’Europa. L’empresa, amb seu a la capital de la UE, Brussel·les, compta amb un equip de periodistes especialitzats, i tot i tractar aspectes europeus, no oblida les perspectives nacionals i regionals dels estats-membre. Tot i aquesta multiperspectiva, la pàgina web només compta amb 4 idiomes (italià, francès, anglès i alemany).

L’Agence Europe disposa de diversos serveis, entre els quals destaca l’Europe Daily Bulletin, que se centra en les notícies de la Unió Europea i és un recurs molt útil en l’àmbit acadèmic i de presa de decisions, segons la web de l’agència. També és destriable l’Europe Diplomacy and Defense, un document que es publica dues vegades a la setmana i es refereix a les decisions preses per la Unió Europea i la OTAN en àmbit de seguretat.