Els diumenges per la tarda són molt durs, i més quan has de fer un comentari al bloc i no saps de què, de manera que amb la meva amiga Raquel vam decidir, per via telefònica, posar en pràctica l’anomenada escriptura automàtica. És una tècnica utilitzada pels surrealistes que consisteix a escriure sense pensar, deixant que l’inconscient es manifesti sense censures ni racionalitat. El tema que vam escollir és el de Sant Jordi, i anàvem alternant frases d’un i de l’altre sense previ acord. Aquest és el catastròfic resultat:
El Carles plorava. No li quedava cap pètal i havia desistit d’anar a les Rambles. Li produïa urticària veure tanta gent enamorada quan ell estava enfonsat. Estava estirat al llit i havia apagat el mòbil. Volia evadir-se completament. Aquell dia es sentia més identificat amb el drac que no pas amb el cavaller de Sant Jordi, derrotat com estava. No li quedaven ganes de lluitar; no li quedaven pètals.
De sobte, va sentir soroll al carrer i es va abocar per la finestra. L’edifici de davant estava en obres, i dos constructors, pujats a la bastida, lluitaven amb les paletes. Com si estigués posseït, el Carles va saltar al buit per intentar atrapar als dos paletes, sense pensar-s’ho dues vegades. Però quan es va adonar, el seu cos encara estava a l’habitació. Només la seva ànima, amb records inclosos, havia caigut daltabaix de la finestra. Hi queien lentament dies d’estudi, de borratxeres, de passió. Amb les vergonyes a l’aire, l’ànima va agafar un casc i es va enfilar a la bastida per encarar-se als dos paletes. El Carles s’ho mirava tot des de la seva habitació, impassible. Des del cel, el drac de Sant Jordi també mirava l’escena i saludava amb la pota. Allò era molt més divertit que mirar-se les Rambles, com cada any. En veure el monstre, els dos paletes i l’ànima d’en Carles van saltar de la bastida amb tanta força que van aconseguir traspassar l’habitació del noi. Els paletes no podien creure el que havien fet, mentre que l’ànima intentava sortir de l’habitació per no ser atrapada un altre cop per en Carles.
Van trucar a la porta i el Carles desesperat va anar a veure qui era. A l’altra banda, hi havia el drac de Sant Jordi, amb un somriure d’orella a orella, que portava una capsa de bombons. En Carles va quedar fascinat pels modals d’aquell monstre i per la seva pell verda i escamosa. Els paletes van començar a riure; es pensaven que tot era una broma. Ben d’hora van descobrir que no, quan el drac va deixar anar de la boca una flamarada que els va deixar estabornits. Mentrestant, l’ànima, captivada per aquell monstre, havia decidit envair-lo. Amb bona educació, i parlant l’idioma enrevessat de les ànimes, va demanar sisplau al drac si podia ficar-se-li dins. El drac ho va estar meditant una bona estona perquè l’ànima del Carles li trauria l’esperit festiu de Sant Jordi. D’altra banda, va pensar, si es canviava d’ànima, potser evitaria ser apunyalat pel cavaller de Sant Jordi.
Per fer temps mentre prenia la decisió, va demanar on estava el bany per raspallar-se les dents. L’ànima del Carles el va acompanyar i un cop el monstre va quedar davant el mirall, va començar a plorar. L’ànec de goma de la dutxa va sortir de darrere de les cortines i li va preguntar què li passava, amb la seva veu de clàxon. El drac no entenia què li estava passant, perquè ell mai plorava. En realitat, l’ànima del Carles, un cop havia entrat al lavabo, invisible com era, havia entrat dins ell.
Dins el cos del drac, l’ànima va decidir que no podia estar sola un dia més, o sigui, que va fer que el drac desplegués les ales i volés cap a les muntanyes dels Pirineus per buscar una femella de la seva espècie, tot i que les males llengües deien que la raça s’havia extingit. No sabem si el drac va trobar la seva parella ideal, però en Carles, sense ànima, ja no va tornar a quedar-se sense pètals. Sense pors, sense records ni complexes, aquell dia el Carles va florir com una rosa de Sant Jordi.
Raquel Pérez i Robert Sendra
No hay comentarios:
Publicar un comentario