La revolució dels herois

Superman alça el vol

Potser perquè volen, perquè tenen una força de voluntat envejable o perquè compten amb una bona colla de poders sobrenaturals que els situa per damunt dels herois tradicionals, els superherois són una marca molt rendible perseguida per les grans empreses del sector de l’entreteniment. Un dels exemples més clars és el de Superman (o Clark Klent, quan protegia la seva identitat), que, en aparèixer l’any 1939 al primer número de la revista Accion Comics en el format de les pulp magazines (publicacions barates amb històries policíaques dirigides al públic general), va obrir tota una saga interminable de superherois.

El personatge de capa vermella, vestimenta blava i calçotets per damunt del pantaló amb una velocitat i una força que feia les delícies de totes les dones que corrien riscos, va tornar dimecres passat a casa (almenys en part). No es tracta del planeta Krypton d’on provenia el personatge de ficció, sinó de Jerry Siegel, un dels seus creadors (juntament amb Joe Shuster), ciutadà jueu d’origen lituà. Ambdós dibuixants van vendre els drets del seu superheroi per 130 milions d’euros, una xifra més que envejable si no fos per tot l’èxit que el personatge acabaria assolint, sobretot després que l’any 1978 s’estrenés al cinema. Les reclamacions dels dos autors durant els anys 40 per rebre més compensacions econòmiques només van derivar en el seu acomiadament d’Action Comics i amb la pèrdua total del control del seu lucratiu personatge de ficció. Només als anys 70, l’editorial Comics DC (propietat de la multinacional Time Warner) va accedir a concedir una pensió vitalícia de 20.000 dòlars anuals als dos creadors, una petita part tenint en compte el bon rendiment de Superman. Un jutge federal de Nova York, però, va tornar dimecres passat la “custodia” del menut a la descendència d’un dels creadors del personatge, Jerry Siegel. Al 2013, si ho desitja, la neboda de Joe Shuster també podrà reclamar els seus drets sobre Superman. De moment, però, la possessió del personatge queda repartida de forma perfecta entre la Time Warner i la família Siegel, que, per tant, podrà intervenir en la decisió sobre els usos que es facin del personatge i rebre una part proporcional dels beneficis (qui sap si l’acabaran retirant del Warner Bros Park de Madrid). Al mateix temps, haurà de rebre una part dels beneficis de la darrera producció cinematogràfica del superheroi, Superman returns. La resolució judicial marca un precedent pel qual els creadors d’altres personatges d’èxit reconegut podran reclamar que els seus superherois volin de nou cap al seu origen.

Aquesta història poc heroica i molt burocràtica i legal del superheroi més gran de tots els temps expressa el fort lligam entre el món de la cultura i el món econòmic (fins i tot les paraules queden lligades, ja que, per exemple, la marca “superheroi” és propietat legal de Marvel i DC des de l’any 1981).
El salt a l’actualitat de Superman recorda també la gran importància social dels superherois, una de les creacions més emblemàtiques i representatives dels Estats Units. Successors dels grans herois clàssics, els superherois encarnen valors altruistes com la solidaritat, el compromís, la generositat o la bondat. Són personatges dotats d’un origen traumàtic (des d’experiments científics fins a planetes llunyans) que els fa ser diferents i allunyats de la societat. Aquest factor de diferència és un element molt repetitiu en tota la història de la literatura i del cinema. El diferent pot ser Don Quijote, en el llindar de la bogeria absoluta; Eduardo Manostijeras, el nom del qual ja parla per sí sol, o Batman, que, davant del trauma de presenciar la mort dels seus pares a mans d’un criminal, es decideix a entrenar-se en arts marcials, criminologia i camuflatge per convertir-se en el Cavaller de la Nit i combatre els crims. La diferència converteix els superherois en personatges amb capacitats sobrenaturals (força, velocitat, capacitat de volar...) i místiques que en cap cas utilitzen en benefici propi sinó que el sotmeten a la defensa de la comunitat. És la submissió clàssica de l’individu davant el col·lectiu, la qual cosa mostra una autèntica voluntat de transmetre moralitats. Aquest bon ciutadà prototípic tampoc escapa de les directrius estètiques del moment, amb unes proporcions anatòmiques musculoses, extretes sense cap dubte del cànon grec, que ressalten especialment amb uniformes vistosos i ajustats. Com en tota bona història, la balança ha d’estar equilibrada, i el superheroi s’enfronta a un exèrcit d’enemics els poders dels quals s’assemblen els seus. Només l’esperit de superació i el coratge fan que el superheroi vagi vencent al llarg del còmics.

Amb tots aquests ingredients d'èxit, els superherois van anar triomfant al llarg del segle XX, adaptant-se a les necessitats dels temps, de manera que amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, l’any 1941 el Capità Amèrica de Joe Simon i Jack Kirby es va alçar com a representant del patriotisme dels Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, va començar l’època daurada del còmic nord-americà, en la qual l’editor i guionista Stan Lee va treure l’hegemonia del món del còmic a DC per fer triomfar l’editorial Marvel Comics. L’any 1961 (edat de plata) van aparèixer Els 4 Fantàstics, que van tornar humans els superherois i van encetar una nova onada d’herois, amb Hulk, Spiderman o X-Men. El psicòleg Frederick Wertham va obrir l’època fosca quan en la seva obra hipocondríaca, La perversió dels nens (1954), va denunciar que els còmics de superherois pervertien i maltractaven els joves en mostrar fortes distorsions de la realitat amb històries com la de Batman i Robin, els quals mantenien, segons el psicòleg, una relació propera a l’homosexualitat. Wertham va aconseguir que la censura caigués sobre els còmics, que de sobte es van dirigir a un públic infantil.

Avui dia, els enemics més importants d’Spiderman, Superman i Batman no són els vils Venon, Lex Luthor ni Jocker, sinó una greu falta de creativitat potenciada pel poc atreviment de les grans editorials a la innovació, i per la immortalitat i atemporalitat d’uns personatges, com el mateix Superman, que en el seu intent per adaptar-se als nous temps i per no desaparèixer amb honor, han patit un fort desgast i han esdevingut repetitius. Encara, però, generen beneficis, i tenen atraccions pròpies als parcs temàtics.