Direcció de Joan Ollé
Teatre Lliure
“Hi ha personatges que ens fan tornar millors; d’altres en canvi tenen el do de crispar-nos els nervis, d’incitar-nos a l’agressivitat”. La silenciosa protagonista d’Yvonne, princesa de Borgonya (1938), és una d’aquestes persones. No sembla tenir res de bo: és “malgirbada, apàtica, anèmica, tímida, poruga i avorrida”, en paraules del propi Gombrowicz. La funció del Teatre Lliure, de dues hores de durada amb mitja part inclosa, profunditza en la integració d’aquest personatge “repugnant” en una Cort reial que simbolitza, segurament, la normalitat entesa com el consens social sobre el que és correcte i comú. Sota aquesta batuta, l’obra es mou amb equilibri entre l’entreteniment i les reflexions metafísiques.
La història, que combina amb una confusió seductora l’humor amb la tragèdia fins l’últim segon, comença quan el príncep Felip (Ivan Benet), avorrit de les dones, la rutina i els protocols; coneix per casualitat una noia anomenada Yvonne. Pels personatges de l’obra, la noia és lletja, dèbil, pàl·lida i no té gràcia ni modals. Pel públic, en canvi, els dos ulls ben oberts de la noia, el color blanc pur de la seva pell i els seus moviments tímids i circulars resulten embriagadors. Sigui com sigui, el príncep Felip queda seduït per la repugnància que li provoca Yvonne amb la seva apatia i neutralitat i decideix convertir-la en la seva promesa per reafirmar-se en la seva llibertat. “Sóc prou ric com per sotmetre’m a la més gran de les misèries”, planteja als seus pares per convèncer-los de la seva determinació. Presa aquesta decisió, Yvonne s’incorpora a la vida de palau i enceta així els millors minuts de l’obra, que recorden als intents en la pel·lícula El petit salvatge (1969) d’ensinistrar i integrar el nen dels boscos en el món dels humans. Felip i les seves amistats tracten a la noia com un conillet d’índies i intenten desxifrar la perversió del seu pessimisme, de la seva inexplicable alienació. Són moments en l’obra de profunda reflexió sobre l’amor i sobre la diferència. Davant de tot això, Yvonne només diu una paraula en tota l’obra (“naturalment”) i continua, després, amb els seus ulls ben oberts i amb els seus moviments estrambòtics. L’apatia i la fredor d’Yvonne, la seva senzillesa i lleugeresa, fan saltar els nervis de tots els membres de la Cort, acostumats a l’altivesa. Yvonne actua aquí com Pandora, deixant al descobert la irracionalitat de tots els personatges. L’intent de socialització ha acabat per dessocialitzar l’entorn. Al final, però, l’únic fet que pot desembussar la situació ho torna tot a la normalitat, al protocol, a l'altivesa, a la hipocresia, a la racionalitat.
L’obra de Gombrowicz ha estat qualificada com una parodia de Hamlet, com una crítica política i, per sobre de tot, com un conte filosòfic que utilitza històries de palau ben terrenals com l’amor per ascendir a les més altes esferes del pensament, que parlen de superioritat, de marginalitat, dels desequilibris, de la fragilitat de les relacions humanes i dels monstres que tots portem a dins.
Tot i la transcendència de les paraules que es diuen, el pes de l’obra passa inadvertit i amè, en una primera part entretinguda i fàcil d’entendre i una segona d’enorme pes avantguardista on passen menys coses i passen de forma més embolicada. D’altra banda, l’actuació d’Ivan Benet com a príncep Felip, de Lluís Marco com a rei, d’Àngels Poch com a reina i de Rosa Muñoz com a Yvonne, entre molts d’altres, acaben de bordar la funció. Saben transvestir-se amb rapidesa i evolucionar d’un humor elaborat a un humor més plàstic i infantil, passant per moments dramàtics i tràgics, sobretot al final. A tot això s’ha d’afegir l’encertada posada en escena. Si bé és cert que els elements d’atrezzo són més aviat escassos, s’utilitza molt bé la sala del Teatre Lliure, formada per dos blocs de butaques encarats que s’aboquen a l’escenari, que es troba al mig i és baix i allargat, dibuixant una mena de vall; així com la il·luminació.
Al final, queda la sensació que tota una colla d’elements positius (interpretació, posada en escena, il·luminació, text original i guió) s’agermanen per explicar un bon conte de prínceps i princeses filòsofs amb moltes coses per ensenyar.
Segurament, als blocs de l'Alba Soriano i la Patrícia Salbi podreu trobar les seves crítiques sobre l'obra, més que res perquè elles, el Roberto Blanco i jo vam anar plegats a veure-la. Moltes gràcies als tres per l'estoneta! Si el que voleu és veure imatges de l'obra, feu clic aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario