Em cordo les sabates, em poso l’abric i surto al carrer. No recordava la vivacitat de l’aire ni la frescor de la llum. He passat cinc dies tancat al pis, o potser han estat sis. He sentit les fuetades de la pluja a la finestra i un resplendor esmorteït per les cortines m’ha anat informant del pas del temps. Els rellotges els he trencat tots; el televisor fa temps que no funciona. En un quadern de classificats del diari, he subratllat les ofertes de feina més interessants. Ningú no sap que estic acomiadat; no he parlat amb ningú des de fa cinc dies.
Al replà em trobo el veí. Fa un gest amb la mà i mou els llavis. Potser ha volgut dir alguna cosa, però els sons guturals que ha desprès no m’han recordat a res. Surto al carrer i res és com abans: els cartells, les senyals, els colors dels semàfors, els parlars dels vianants... Tots em són familiars, però no els arribo a entendre; formen part d’un llenguatge mort. Segurament hauré passat massa estona tancat. Millor marxo a dormir que demà serà un altre dia.
Obro els ulls i davant meu hi ha la mare preocupada i l’àvia amb un somriure condescendent. Les dues comencen a moure els llavis. Semblen formigues. Emeten xiulets. M’aixeco furiós del llit i descobreixo que l’habitació em dóna voltes i es desfà com si fos d’oli o d’aquarel·la. Els colors es distorsionen. Per un moment se m’oblida de com de blau era el color blau i he de pensar en el mar i en el cel per recordar-ho.
Em trobo malament. Dec tenir febre. Vaig al bany a buscar el termòmetre, però la sala ja està massa desfeta com per trobar-hi res. La mare i l’àvia em persegueixen preocupades pel pis, però cada vegada estan més desfetes. Les senyalo i em ric d’elles. Em trobo ben poca cosa. Una alenada de vent m’arrossegaria, n’estic segur. Agafo la bàscula de sota el llit desfigurat per pesar-me. Em miro les cames: són primes, esquelètiques. Em recordava grassonet, però uns quilets de menys sempre senten bé. L’agulla de la bàscula marca 70 quilos. Abans en pesava 85. Ara ja marca 68. Hauré de recomanar la meva dieta. 60. Què estrany... 47. Em sento com ocupat i perforat per l’aire. M’hauré de preocupar? Sí, ja en peso 30, i ara 19, i ara només 7, i ara 5, i ara 4, i ara 3, i ara sembla que estigui volant, i que ja no tingui nas, i que les orelles hagin quedat amagades en algun racó, i que els ulls hagin tocat el dos. No sé ben bé com, aconsegueixo saltar de la bàscula. És curiós, però oloro la truita de la veïna, escolto els xiulets de la mare i veig l’estampa impressionista en què s’ha convertit el meu pis. Però ja no peso. No tinc ni peus ni cames, ni braços, ni cap. Potser ja no existeixo, però segueixo pensant, encara que les neurones també van fugint cames ajudeu-me. Ja no sé si sóc paret, si sóc sofà o si sóc l’aire que empenta les fulles. Potser és que sóc mort, imagino amb sorna, o potser és que sóc insignificant. Se m’ha escapat el món.
Al replà em trobo el veí. Fa un gest amb la mà i mou els llavis. Potser ha volgut dir alguna cosa, però els sons guturals que ha desprès no m’han recordat a res. Surto al carrer i res és com abans: els cartells, les senyals, els colors dels semàfors, els parlars dels vianants... Tots em són familiars, però no els arribo a entendre; formen part d’un llenguatge mort. Segurament hauré passat massa estona tancat. Millor marxo a dormir que demà serà un altre dia.
Obro els ulls i davant meu hi ha la mare preocupada i l’àvia amb un somriure condescendent. Les dues comencen a moure els llavis. Semblen formigues. Emeten xiulets. M’aixeco furiós del llit i descobreixo que l’habitació em dóna voltes i es desfà com si fos d’oli o d’aquarel·la. Els colors es distorsionen. Per un moment se m’oblida de com de blau era el color blau i he de pensar en el mar i en el cel per recordar-ho.
Em trobo malament. Dec tenir febre. Vaig al bany a buscar el termòmetre, però la sala ja està massa desfeta com per trobar-hi res. La mare i l’àvia em persegueixen preocupades pel pis, però cada vegada estan més desfetes. Les senyalo i em ric d’elles. Em trobo ben poca cosa. Una alenada de vent m’arrossegaria, n’estic segur. Agafo la bàscula de sota el llit desfigurat per pesar-me. Em miro les cames: són primes, esquelètiques. Em recordava grassonet, però uns quilets de menys sempre senten bé. L’agulla de la bàscula marca 70 quilos. Abans en pesava 85. Ara ja marca 68. Hauré de recomanar la meva dieta. 60. Què estrany... 47. Em sento com ocupat i perforat per l’aire. M’hauré de preocupar? Sí, ja en peso 30, i ara 19, i ara només 7, i ara 5, i ara 4, i ara 3, i ara sembla que estigui volant, i que ja no tingui nas, i que les orelles hagin quedat amagades en algun racó, i que els ulls hagin tocat el dos. No sé ben bé com, aconsegueixo saltar de la bàscula. És curiós, però oloro la truita de la veïna, escolto els xiulets de la mare i veig l’estampa impressionista en què s’ha convertit el meu pis. Però ja no peso. No tinc ni peus ni cames, ni braços, ni cap. Potser ja no existeixo, però segueixo pensant, encara que les neurones també van fugint cames ajudeu-me. Ja no sé si sóc paret, si sóc sofà o si sóc l’aire que empenta les fulles. Potser és que sóc mort, imagino amb sorna, o potser és que sóc insignificant. Se m’ha escapat el món.
Robert Sendra
3 comentarios:
Imaginen la casa en el centro del destino
y sientan en ese centro la soledad del cuerpo.
Somos aquella casa que se nos fue perdiendo
dentro de nosotros, lentísima;
la casa que nos quema, sin saberlo, la esperanza;
la casa que nos deja el dolor inmóvil
del recuerdo,
la mordedura del viento en las sienes,
un sepelio de caminos vacíos
y el alma fría y desolada
como un país sin memoria
que ya no existe en el futuro.
Aquesta és una part del poema inicial 'Territorio da desaparición', del gallec Miguel Anxo Fernán Vello. Tota teva.
Una lectura molt ben trobada, la teva.
Salut!
Oh, Robert!
M'ha agradat molt! Dels teus contes, crec que aquest és el que m'ha agradat més. Evoques una imatges precioses, com la del pis tornant-se aquarel·la... i el personatge quan s'oblida de quin color és el blau...
Sorprenent, inexplicable i preciós ^^.
Sembla que el teu personatge realment sap evadir-se d’aquest món! És una conseqüència de la pressió, del nerviosisme, o bé de la desídia, del tedi? Potser tot plegat?
En tot cas, suposo que m’agradaria entrar en aquest estat gasos d’evaporació. Potser per trencar amb la rutina de l’estat físic. O igual per deixar-me emportar per aquest estat de dolça, a la vegada que desesperada embriaguesa. Sentiria què vol dir ser omnipresent. Podria arribar a tot arreu, contemplar gran part del meu entorn des de lluny, alhora que formaria part de l’aire, de cada sospir. Passaria desapercebuda entre la gent. Seria com un simple corrent d’aire que pot empènyer o, simplement, suggerir.
Un instant d’inspiració molt bo, de veritat! M’has fet reflexionar bastant sobre rutines i qüestions metafísiques. He volgut simplificar el meu raonament en aquestes línies, tot i que potser no hagi arribat a transmetre-ho amb gaire fidelitat...
En fi, un plaer llegir-te!!
Publicar un comentario