L'esperit de Sant Jordi

Els diumenges per la tarda són molt durs, i més quan has de fer un comentari al bloc i no saps de què, de manera que amb la meva amiga Raquel vam decidir, per via telefònica, posar en pràctica l’anomenada escriptura automàtica. És una tècnica utilitzada pels surrealistes que consisteix a escriure sense pensar, deixant que l’inconscient es manifesti sense censures ni racionalitat. El tema que vam escollir és el de Sant Jordi, i anàvem alternant frases d’un i de l’altre sense previ acord. Aquest és el catastròfic resultat:

El Carles plorava. No li quedava cap pètal i havia desistit d’anar a les Rambles. Li produïa urticària veure tanta gent enamorada quan ell estava enfonsat. Estava estirat al llit i havia apagat el mòbil. Volia evadir-se completament. Aquell dia es sentia més identificat amb el drac que no pas amb el cavaller de Sant Jordi, derrotat com estava. No li quedaven ganes de lluitar; no li quedaven pètals.

De sobte, va sentir soroll al carrer i es va abocar per la finestra. L’edifici de davant estava en obres, i dos constructors, pujats a la bastida, lluitaven amb les paletes. Com si estigués posseït, el Carles va saltar al buit per intentar atrapar als dos paletes, sense pensar-s’ho dues vegades. Però quan es va adonar, el seu cos encara estava a l’habitació. Només la seva ànima, amb records inclosos, havia caigut daltabaix de la finestra. Hi queien lentament dies d’estudi, de borratxeres, de passió. Amb les vergonyes a l’aire, l’ànima va agafar un casc i es va enfilar a la bastida per encarar-se als dos paletes. El Carles s’ho mirava tot des de la seva habitació, impassible. Des del cel, el drac de Sant Jordi també mirava l’escena i saludava amb la pota. Allò era molt més divertit que mirar-se les Rambles, com cada any. En veure el monstre, els dos paletes i l’ànima d’en Carles van saltar de la bastida amb tanta força que van aconseguir traspassar l’habitació del noi. Els paletes no podien creure el que havien fet, mentre que l’ànima intentava sortir de l’habitació per no ser atrapada un altre cop per en Carles.

Van trucar a la porta i el Carles desesperat va anar a veure qui era. A l’altra banda, hi havia el drac de Sant Jordi, amb un somriure d’orella a orella, que portava una capsa de bombons. En Carles va quedar fascinat pels modals d’aquell monstre i per la seva pell verda i escamosa. Els paletes van començar a riure; es pensaven que tot era una broma. Ben d’hora van descobrir que no, quan el drac va deixar anar de la boca una flamarada que els va deixar estabornits. Mentrestant, l’ànima, captivada per aquell monstre, havia decidit envair-lo. Amb bona educació, i parlant l’idioma enrevessat de les ànimes, va demanar sisplau al drac si podia ficar-se-li dins. El drac ho va estar meditant una bona estona perquè l’ànima del Carles li trauria l’esperit festiu de Sant Jordi. D’altra banda, va pensar, si es canviava d’ànima, potser evitaria ser apunyalat pel cavaller de Sant Jordi.

Per fer temps mentre prenia la decisió, va demanar on estava el bany per raspallar-se les dents. L’ànima del Carles el va acompanyar i un cop el monstre va quedar davant el mirall, va començar a plorar. L’ànec de goma de la dutxa va sortir de darrere de les cortines i li va preguntar què li passava, amb la seva veu de clàxon. El drac no entenia què li estava passant, perquè ell mai plorava. En realitat, l’ànima del Carles, un cop havia entrat al lavabo, invisible com era, havia entrat dins ell.

Dins el cos del drac, l’ànima va decidir que no podia estar sola un dia més, o sigui, que va fer que el drac desplegués les ales i volés cap a les muntanyes dels Pirineus per buscar una femella de la seva espècie, tot i que les males llengües deien que la raça s’havia extingit. No sabem si el drac va trobar la seva parella ideal, però en Carles, sense ànima, ja no va tornar a quedar-se sense pètals. Sense pors, sense records ni complexes, aquell dia el Carles va florir com una rosa de Sant Jordi.

Raquel Pérez i Robert Sendra

El joc de l'àngel, de Carlos Ruiz Zafón

Reportatge sobre l'ofici de l'escriptor i sobre la conversió de Barcelona en una ciutat literària amb motiu de la recent publicació d'El joc de l'àngel, del best-seller català Carlos Ruiz Zafón, que amplia l'univers encetat a l'Ombra del vent i cobreix d'una capa de misteri i de llegendes la Barcelona de l'Exposció Universal de 1929, la rosa de foc del pistolerisme i les convulsions de les primeres dècades del segle XX... Tot un exemple de màgia i transformació literària i de com elaborar bona propaganda turística per una ciutat com la capital catalana.

Sincero a contracorriente

En televisión triunfa lo borde como filosofía de vida. Primo hermano del famoso doctor House por sus comentarios sarcásticos, su falta de convencionalismos y por la poca sensibilidad hacia el género humano, el director publicitario Risto Mejide (1975, Barcelona) es ya uno de los personajes más famosos de Operación Triunfo, más estrella incluso que los concursantes, lo cual dice poco del carisma de la mayoría de ellos. Con sus críticas punzantes y desgarradoras, sin compasión, Risto ya era consciente de que no iba a caer bien a todo el mundo como miembro más “antipático” del jurado del exitoso concurso televisivo. Pero eso también entra en su filosofía de vida. “Es importante en la vida y en las marcas saber a quién quieres caer mal: porque caer bien a todo el mundo es imposible, no lo consiguió ni Jesucristo ni el resto de los mortales”, decía en una entrevista para el Diario de Navarra.

Más allá de las valoraciones sobre su persona, Risto es un experto comunicador. Con sus valoraciones de los concursantes, que no duran mucho más de un minuto cada una, el publicista es capaz de ordenar su opinión entorno a una idea punzante y difícil de olvidar que llena ya la colección de vídeos de Youtube. Cualquier seguidor de Operación Triunfo recordará el uso efectivo que Risto Mejide hace de las metáforas y las hipérboles. Imágenes como la tabla de planchar, el consolador (perfecto en la ejecución, frío en los sentimientos) o el chico anuncio (porque cuando él canta en OT la gente aprovecha para ir al servicio) le han servido a Risto para quitarle el brillo a las estrellas de Operación Triunfo y dejarlas desnudas ante sus fracasos, sus complejos, sus miedos y sus puntos débiles. Como dice el mismo publicista, como jurado, trata de inyectar dosis de realidad a los concursantes. Atenta, así, con la idea casposa y ñoña del “esto es un sueño” o “la música es mi vida” de las primeras ediciones del concurso. Así, Risto Mejide ha triunfado por el uso elocuente y admirable de la palabra y del discurso retórico, pero también por su mordacidad y por decir aquello políticamente incorrecto, aquello que nadie se habría atrevido a decir en antena pero que la mayoría de televidentes piensan en sus casas, impotentes por tener que expresar su opinión únicamente a través de incómodos y poco influyentes mensajes SMS. Cada vez más, Risto se erige como un crítico defensor del televidente y de unas mínimas cuotas de calidad y sinceridad. Es borde, sí, pero es sincero y no sonríe ante las cámaras. Eso lo hace diferente. Un producto diferente, como él mismo dice a algunos de los concursantes que destacan.

Colaborador en Onda Cero y en el diario ADN, director de la agencia de publicidad Aftershare.tv y antiguo director creativo de importantes empresas españolas, Risto acaba de sacar su primer libro, El pensamiento negativo, una obra entre divulgativa, filosófica y de auto-ayuda que promete llegar al podio el próximo día de Sant Jordi. En su libro, Risto defiende el fracaso como esencia de la vida y del desarrollo de la persona, la innecesidad de caer bien a todo el mundo, el conveniente impulso para tratar de ser distinto, etcétera. En definitiva, Risto, con su peculiar filosofía de vida, es un hombre moderno, sin miramientos, crítico y experto en destacar nadando a contracorriente. Lo hace cada martes frente un público popero y con síndrome de quinceañera de 1.600 personas que no duda en abuchearle.

Desaparició

Em cordo les sabates, em poso l’abric i surto al carrer. No recordava la vivacitat de l’aire ni la frescor de la llum. He passat cinc dies tancat al pis, o potser han estat sis. He sentit les fuetades de la pluja a la finestra i un resplendor esmorteït per les cortines m’ha anat informant del pas del temps. Els rellotges els he trencat tots; el televisor fa temps que no funciona. En un quadern de classificats del diari, he subratllat les ofertes de feina més interessants. Ningú no sap que estic acomiadat; no he parlat amb ningú des de fa cinc dies.

Al replà em trobo el veí. Fa un gest amb la mà i mou els llavis. Potser ha volgut dir alguna cosa, però els sons guturals que ha desprès no m’han recordat a res. Surto al carrer i res és com abans: els cartells, les senyals, els colors dels semàfors, els parlars dels vianants... Tots em són familiars, però no els arribo a entendre; formen part d’un llenguatge mort. Segurament hauré passat massa estona tancat. Millor marxo a dormir que demà serà un altre dia.

Obro els ulls i davant meu hi ha la mare preocupada i l’àvia amb un somriure condescendent. Les dues comencen a moure els llavis. Semblen formigues. Emeten xiulets. M’aixeco furiós del llit i descobreixo que l’habitació em dóna voltes i es desfà com si fos d’oli o d’aquarel·la. Els colors es distorsionen. Per un moment se m’oblida de com de blau era el color blau i he de pensar en el mar i en el cel per recordar-ho.

Em trobo malament. Dec tenir febre. Vaig al bany a buscar el termòmetre, però la sala ja està massa desfeta com per trobar-hi res. La mare i l’àvia em persegueixen preocupades pel pis, però cada vegada estan més desfetes. Les senyalo i em ric d’elles. Em trobo ben poca cosa. Una alenada de vent m’arrossegaria, n’estic segur. Agafo la bàscula de sota el llit desfigurat per pesar-me. Em miro les cames: són primes, esquelètiques. Em recordava grassonet, però uns quilets de menys sempre senten bé. L’agulla de la bàscula marca 70 quilos. Abans en pesava 85. Ara ja marca 68. Hauré de recomanar la meva dieta. 60. Què estrany... 47. Em sento com ocupat i perforat per l’aire. M’hauré de preocupar? Sí, ja en peso 30, i ara 19, i ara només 7, i ara 5, i ara 4, i ara 3, i ara sembla que estigui volant, i que ja no tingui nas, i que les orelles hagin quedat amagades en algun racó, i que els ulls hagin tocat el dos. No sé ben bé com, aconsegueixo saltar de la bàscula. És curiós, però oloro la truita de la veïna, escolto els xiulets de la mare i veig l’estampa impressionista en què s’ha convertit el meu pis. Però ja no peso. No tinc ni peus ni cames, ni braços, ni cap. Potser ja no existeixo, però segueixo pensant, encara que les neurones també van fugint cames ajudeu-me. Ja no sé si sóc paret, si sóc sofà o si sóc l’aire que empenta les fulles. Potser és que sóc mort, imagino amb sorna, o potser és que sóc insignificant. Se m’ha escapat el món.

Robert Sendra

La indissolubilitat de la diferència

Yvonne, princesa de Borgonya,

de Witold Gombrowicz
Direcció de Joan Ollé
Teatre Lliure

“Hi ha personatges que ens fan tornar millors; d’altres en canvi tenen el do de crispar-nos els nervis, d’incitar-nos a l’agressivitat”. La silenciosa protagonista d’Yvonne, princesa de Borgonya (1938), és una d’aquestes persones. No sembla tenir res de bo: és “malgirbada, apàtica, anèmica, tímida, poruga i avorrida”, en paraules del propi Gombrowicz. La funció del Teatre Lliure, de dues hores de durada amb mitja part inclosa, profunditza en la integració d’aquest personatge “repugnant” en una Cort reial que simbolitza, segurament, la normalitat entesa com el consens social sobre el que és correcte i comú. Sota aquesta batuta, l’obra es mou amb equilibri entre l’entreteniment i les reflexions metafísiques.

La història, que combina amb una confusió seductora l’humor amb la tragèdia fins l’últim segon, comença quan el príncep Felip (Ivan Benet), avorrit de les dones, la rutina i els protocols; coneix per casualitat una noia anomenada Yvonne. Pels personatges de l’obra, la noia és lletja, dèbil, pàl·lida i no té gràcia ni modals. Pel públic, en canvi, els dos ulls ben oberts de la noia, el color blanc pur de la seva pell i els seus moviments tímids i circulars resulten embriagadors. Sigui com sigui, el príncep Felip queda seduït per la repugnància que li provoca Yvonne amb la seva apatia i neutralitat i decideix convertir-la en la seva promesa per reafirmar-se en la seva llibertat. “Sóc prou ric com per sotmetre’m a la més gran de les misèries”, planteja als seus pares per convèncer-los de la seva determinació. Presa aquesta decisió, Yvonne s’incorpora a la vida de palau i enceta així els millors minuts de l’obra, que recorden als intents en la pel·lícula El petit salvatge (1969) d’ensinistrar i integrar el nen dels boscos en el món dels humans. Felip i les seves amistats tracten a la noia com un conillet d’índies i intenten desxifrar la perversió del seu pessimisme, de la seva inexplicable alienació. Són moments en l’obra de profunda reflexió sobre l’amor i sobre la diferència. Davant de tot això, Yvonne només diu una paraula en tota l’obra (“naturalment”) i continua, després, amb els seus ulls ben oberts i amb els seus moviments estrambòtics. L’apatia i la fredor d’Yvonne, la seva senzillesa i lleugeresa, fan saltar els nervis de tots els membres de la Cort, acostumats a l’altivesa. Yvonne actua aquí com Pandora, deixant al descobert la irracionalitat de tots els personatges. L’intent de socialització ha acabat per dessocialitzar l’entorn. Al final, però, l’únic fet que pot desembussar la situació ho torna tot a la normalitat, al protocol, a l'altivesa, a la hipocresia, a la racionalitat.

L’obra de Gombrowicz ha estat qualificada com una parodia de Hamlet, com una crítica política i, per sobre de tot, com un conte filosòfic que utilitza històries de palau ben terrenals com l’amor per ascendir a les més altes esferes del pensament, que parlen de superioritat, de marginalitat, dels desequilibris, de la fragilitat de les relacions humanes i dels monstres que tots portem a dins.

Tot i la transcendència de les paraules que es diuen, el pes de l’obra passa inadvertit i amè, en una primera part entretinguda i fàcil d’entendre i una segona d’enorme pes avantguardista on passen menys coses i passen de forma més embolicada. D’altra banda, l’actuació d’Ivan Benet com a príncep Felip, de Lluís Marco com a rei, d’Àngels Poch com a reina i de Rosa Muñoz com a Yvonne, entre molts d’altres, acaben de bordar la funció. Saben transvestir-se amb rapidesa i evolucionar d’un humor elaborat a un humor més plàstic i infantil, passant per moments dramàtics i tràgics, sobretot al final. A tot això s’ha d’afegir l’encertada posada en escena. Si bé és cert que els elements d’atrezzo són més aviat escassos, s’utilitza molt bé la sala del Teatre Lliure, formada per dos blocs de butaques encarats que s’aboquen a l’escenari, que es troba al mig i és baix i allargat, dibuixant una mena de vall; així com la il·luminació.

Al final, queda la sensació que tota una colla d’elements positius (interpretació, posada en escena, il·luminació, text original i guió) s’agermanen per explicar un bon conte de prínceps i princeses filòsofs amb moltes coses per ensenyar.

Segurament, als blocs de l'Alba Soriano i la Patrícia Salbi podreu trobar les seves crítiques sobre l'obra, més que res perquè elles, el Roberto Blanco i jo vam anar plegats a veure-la. Moltes gràcies als tres per l'estoneta! Si el que voleu és veure imatges de l'obra, feu clic aquí.

La revolució dels herois

Superman alça el vol

Potser perquè volen, perquè tenen una força de voluntat envejable o perquè compten amb una bona colla de poders sobrenaturals que els situa per damunt dels herois tradicionals, els superherois són una marca molt rendible perseguida per les grans empreses del sector de l’entreteniment. Un dels exemples més clars és el de Superman (o Clark Klent, quan protegia la seva identitat), que, en aparèixer l’any 1939 al primer número de la revista Accion Comics en el format de les pulp magazines (publicacions barates amb històries policíaques dirigides al públic general), va obrir tota una saga interminable de superherois.

El personatge de capa vermella, vestimenta blava i calçotets per damunt del pantaló amb una velocitat i una força que feia les delícies de totes les dones que corrien riscos, va tornar dimecres passat a casa (almenys en part). No es tracta del planeta Krypton d’on provenia el personatge de ficció, sinó de Jerry Siegel, un dels seus creadors (juntament amb Joe Shuster), ciutadà jueu d’origen lituà. Ambdós dibuixants van vendre els drets del seu superheroi per 130 milions d’euros, una xifra més que envejable si no fos per tot l’èxit que el personatge acabaria assolint, sobretot després que l’any 1978 s’estrenés al cinema. Les reclamacions dels dos autors durant els anys 40 per rebre més compensacions econòmiques només van derivar en el seu acomiadament d’Action Comics i amb la pèrdua total del control del seu lucratiu personatge de ficció. Només als anys 70, l’editorial Comics DC (propietat de la multinacional Time Warner) va accedir a concedir una pensió vitalícia de 20.000 dòlars anuals als dos creadors, una petita part tenint en compte el bon rendiment de Superman. Un jutge federal de Nova York, però, va tornar dimecres passat la “custodia” del menut a la descendència d’un dels creadors del personatge, Jerry Siegel. Al 2013, si ho desitja, la neboda de Joe Shuster també podrà reclamar els seus drets sobre Superman. De moment, però, la possessió del personatge queda repartida de forma perfecta entre la Time Warner i la família Siegel, que, per tant, podrà intervenir en la decisió sobre els usos que es facin del personatge i rebre una part proporcional dels beneficis (qui sap si l’acabaran retirant del Warner Bros Park de Madrid). Al mateix temps, haurà de rebre una part dels beneficis de la darrera producció cinematogràfica del superheroi, Superman returns. La resolució judicial marca un precedent pel qual els creadors d’altres personatges d’èxit reconegut podran reclamar que els seus superherois volin de nou cap al seu origen.

Aquesta història poc heroica i molt burocràtica i legal del superheroi més gran de tots els temps expressa el fort lligam entre el món de la cultura i el món econòmic (fins i tot les paraules queden lligades, ja que, per exemple, la marca “superheroi” és propietat legal de Marvel i DC des de l’any 1981).
El salt a l’actualitat de Superman recorda també la gran importància social dels superherois, una de les creacions més emblemàtiques i representatives dels Estats Units. Successors dels grans herois clàssics, els superherois encarnen valors altruistes com la solidaritat, el compromís, la generositat o la bondat. Són personatges dotats d’un origen traumàtic (des d’experiments científics fins a planetes llunyans) que els fa ser diferents i allunyats de la societat. Aquest factor de diferència és un element molt repetitiu en tota la història de la literatura i del cinema. El diferent pot ser Don Quijote, en el llindar de la bogeria absoluta; Eduardo Manostijeras, el nom del qual ja parla per sí sol, o Batman, que, davant del trauma de presenciar la mort dels seus pares a mans d’un criminal, es decideix a entrenar-se en arts marcials, criminologia i camuflatge per convertir-se en el Cavaller de la Nit i combatre els crims. La diferència converteix els superherois en personatges amb capacitats sobrenaturals (força, velocitat, capacitat de volar...) i místiques que en cap cas utilitzen en benefici propi sinó que el sotmeten a la defensa de la comunitat. És la submissió clàssica de l’individu davant el col·lectiu, la qual cosa mostra una autèntica voluntat de transmetre moralitats. Aquest bon ciutadà prototípic tampoc escapa de les directrius estètiques del moment, amb unes proporcions anatòmiques musculoses, extretes sense cap dubte del cànon grec, que ressalten especialment amb uniformes vistosos i ajustats. Com en tota bona història, la balança ha d’estar equilibrada, i el superheroi s’enfronta a un exèrcit d’enemics els poders dels quals s’assemblen els seus. Només l’esperit de superació i el coratge fan que el superheroi vagi vencent al llarg del còmics.

Amb tots aquests ingredients d'èxit, els superherois van anar triomfant al llarg del segle XX, adaptant-se a les necessitats dels temps, de manera que amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, l’any 1941 el Capità Amèrica de Joe Simon i Jack Kirby es va alçar com a representant del patriotisme dels Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, va començar l’època daurada del còmic nord-americà, en la qual l’editor i guionista Stan Lee va treure l’hegemonia del món del còmic a DC per fer triomfar l’editorial Marvel Comics. L’any 1961 (edat de plata) van aparèixer Els 4 Fantàstics, que van tornar humans els superherois i van encetar una nova onada d’herois, amb Hulk, Spiderman o X-Men. El psicòleg Frederick Wertham va obrir l’època fosca quan en la seva obra hipocondríaca, La perversió dels nens (1954), va denunciar que els còmics de superherois pervertien i maltractaven els joves en mostrar fortes distorsions de la realitat amb històries com la de Batman i Robin, els quals mantenien, segons el psicòleg, una relació propera a l’homosexualitat. Wertham va aconseguir que la censura caigués sobre els còmics, que de sobte es van dirigir a un públic infantil.

Avui dia, els enemics més importants d’Spiderman, Superman i Batman no són els vils Venon, Lex Luthor ni Jocker, sinó una greu falta de creativitat potenciada pel poc atreviment de les grans editorials a la innovació, i per la immortalitat i atemporalitat d’uns personatges, com el mateix Superman, que en el seu intent per adaptar-se als nous temps i per no desaparèixer amb honor, han patit un fort desgast i han esdevingut repetitius. Encara, però, generen beneficis, i tenen atraccions pròpies als parcs temàtics.