Quantes vegades hem tingut la sensació que un crític de cinema rebutja des de l’inici una pel·lícula només perquè té un bon acolliment per part del públic? Quantes vegades hem sentit crítiques a nivell literari per part d’erudits davant novel·les amb un èxit rotund, com és el cas de la saga Harry Potter?
La cultura ha estat i serà un mecanisme de distinció. L’analfabetisme, gairebé eradicat a la nostra societat, ha derivat en productes de consum massiu que són carnassa per als crítics i els intel·lectuals més primmirats i elitistes. És el cas d’obres com les novel·les best seller, els discos de música mal anomenats comercials, les pel·lícules dirigides al gran públic (les de terror o les juvenils en són el màxim exponent), les publicacions sensacionalistes, els programes de televisió que són tan increïblement perniciosos que assoleixen xifres d’audiència envejables, etcètera.
El valor de tots aquests productes són posats en entredit constantment pels grups socials extraterrestres el nivell cultural dels quals està per damunt de la mitjana. Sembla gairebé un delicte voler (i aconseguir) arribar a un públic ampli. Tampoc sembla que els sectors culturalment privilegiats perdonin als creadors el fet de sotmetre’s als gustos de l’audiència. Prefereixen les obres de grans genis que creïn només per reafirmar-se i per demostrar-se com són de bons, per passar als annals de la història. Consumiran aquestes obres amb les seves ulleres gruixudes i les comentaran en incomprensibles tertúlies.
També és cert, però, que les obres culturals han de servir per culturitzar una societat, i en aquest sentit sí que és convenient que els creadors se situïn en un esglaó per sobre del ciutadà mitjà, però sempre amb la perspectiva de ser accessible i instructiu.
La cultura ha estat i serà un mecanisme de distinció. L’analfabetisme, gairebé eradicat a la nostra societat, ha derivat en productes de consum massiu que són carnassa per als crítics i els intel·lectuals més primmirats i elitistes. És el cas d’obres com les novel·les best seller, els discos de música mal anomenats comercials, les pel·lícules dirigides al gran públic (les de terror o les juvenils en són el màxim exponent), les publicacions sensacionalistes, els programes de televisió que són tan increïblement perniciosos que assoleixen xifres d’audiència envejables, etcètera.
El valor de tots aquests productes són posats en entredit constantment pels grups socials extraterrestres el nivell cultural dels quals està per damunt de la mitjana. Sembla gairebé un delicte voler (i aconseguir) arribar a un públic ampli. Tampoc sembla que els sectors culturalment privilegiats perdonin als creadors el fet de sotmetre’s als gustos de l’audiència. Prefereixen les obres de grans genis que creïn només per reafirmar-se i per demostrar-se com són de bons, per passar als annals de la història. Consumiran aquestes obres amb les seves ulleres gruixudes i les comentaran en incomprensibles tertúlies.
També és cert, però, que les obres culturals han de servir per culturitzar una societat, i en aquest sentit sí que és convenient que els creadors se situïn en un esglaó per sobre del ciutadà mitjà, però sempre amb la perspectiva de ser accessible i instructiu.
2 comentarios:
Quan l'intel·lectualisme es tanca d'una societat per considerar-la "inferior" culturalment, els anomenats intel·lectuals no se n'adonen que es dirigeixen cap a la imbecil·litat. No és que la societat sigui incapaç d'entendre'ls, sinó que aquesta gent pretén no fer-se entendre per tal de contemplar-se com a elit cultural, sense adonar-se que la cultura és propietat comuna, i no pas d'uns intel·lectuals que la pretenen monopolitzar.
N’hi ha formes i "formes" d’arribar al gran públic. Crec que el crític no ha d’establir un cànon. Un bon crític ha de posseir un bagatge teòric que li permeti fer un procés d’interiorització del llibre o producte cultural, però també ha de conèixer i denunciar els mecanismes de processos creatius a la inversa on els productes no neixen de la voluntat de l’artista, ans al contrari veuen la llum degut a una voluntat comercial derivada d’estudis de mercats. Un bon crític ha de ser un coneixedor multidisciplinar de la cultura. Té com a un dels objectiu enderrocar la guàrdia pretoriana que protegeix a l’autor i relacionar-se amb ell de tu a tu, més enllà dels eslògans. També s’ha de dir la crítica com a gènere és de dubtosa vigència i que el boca orella és el mecanisme de filtració i direccionament més eficaç. Pensem, per exemple, que Madame Bovary va néixer al seu temps com cultura popular en fascicles i ara vesteix de cultura d’elit. Ja veurem d’aquí a 200 anys on estan els monòlegs del Buenafuente. Quina por ¿no? ¿o no?
M'ha agradat molt el text que has escrit.
Publicar un comentario