Quins blocs us enduríeu a una illa deserta amb connexió a Internet?

Segurament aquesta és l’entrada de bloc que més difícil m’ha semblat de fer, i també, tot s’ha de dir, la que més mandra m’ha donat. Qui sóc jo per criticar el bloc dels companys de classe? El que he tingut més en compte ha estat la dedicació que, segons m’ha semblat, carrega cada bloc, de manera que no només he tingut en compte la qualitat, sinó també la quantitat. Dit això, espero haver estat mínimament objectiu, i us ofereixo a continuació la llista dels treballs més elaborats dins el meu miop i limitat (m’ha estat impossible mirar-me tots els blocs, em sap greu) punt de vista. L’ordre no importa, l’he fet a l’atzar. Allà va:

1. Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyyttä. No hi podia faltar. El bloc de l’Eduard Lladó és un dels més actualitzats de la classe de periodisme cultural i els seus comentaris, en els quals predomina el cinema com a temàtica central, solen ser petites reflexions, mai prou llargues com per fer-se pesades (al meu entendre, el gran problema del periodisme cultural) que poden comentar una pel·lícula o un altre producte cultural per recollir, a partir d’aquí, pensaments més amplis. M’agradaria destacar el comentari sobre la pel·lícula d’American Beauty o l’anada d’olla amb el personatge de Carla Bruni, una mica sobrevalorada, potser amb un toc irònic.

2. Instants de vellut. Potser pel títol. Potser perquè compartim l’afecció d’ajuntar lletres i intentar que expliquin alguna cosa, i potser perquè aquesta afecció es reflecteix en el seu bloc, també us voldria destacar el treball de la Patrícia Salbi. El cas és que moltes de les obres de teatre, pel·lícules o llibres (els eixos del bloc) que hi apareixen, abans o després també han aparegut en alguna conversa en el bar robada entre classe i classe o acomodada en una bona campana, de manera que tot el que apareix al bloc em resulta familiar, com si la Patri ja m’ho hagués explicat abans. I és que, de fet, m’ho ha explicat abans. Sense cap dubte, el millor comentari, per com em va impactar, va ser el de Temple o fals mite?, en el qual entra a debat la figura del llibre com a objecte sagrat i fetitxe. Menció especial mereix la fidel comentarista que, com a tal, comenta quasi totes les entrades que hi ha al bloc, la Neus Sendra.

3. Le feu follet. Qui no coneix el bloc d’en Ramon Tomás? Suposo que estem parlant del treball més popular de tota la classe, tenint en compte la mitjana de 10 comentaris que té cada entrada. Le feu follet és, probablement, el producte més treballat de classe, i no només per la feina de producció que hi ha al darrera, sinó també per la tasca encomiable que en Ramon ha fet mitjançant les relacions públiques, la publicitat i la qualitat dels textos per fer-se una audiència fidel. La veritat és que molts dels temes que s’hi tracten em resulten llunyans i del tot inèdits, però on està el mal? Potser aquest bloc és el màxim representant a classe de la cultura d’elit en el periodisme cultural, aquella que ens permet adquirir nous coneixements i pujar esglaons a la rampa de la cultura. Com a entrades que recordi, destacaria La angustia de las influencias, que mostra com ha evolucionat la influència dels mestres (referents) literaris per als creadors al llarg dels darrers segles, i una altra sobre la Fiera Literaria, un grup de crítics que em va encendre força la sang.

4. Contes des quatre saisons. El bloc de la Marina Laboreo és un dels que he descobert a partir de la realització d’aquest comentari, i per tant no el conec tant com els altres, però quan l’he vist m’ha deixat una molt bona impressió, segurament per l’originalitat i la diversitat dels temes tractats, així com per la seva presentació, amb un toc molt especial. Sembla que dins tot l’univers enorme de bits, d’IP i de mandangues que col·lapsen la xarxa i l’omplen de soroll la Marina s’ha plantat en una petita parcel·la i ha fet el seu petit racó. La veritat és que m’ha agradat molt el caràcter vivencial del bloc, on els diferents comentaris queden classificats per estats d’ànim i intimitats com la imaginació, la tendresa o la ràbia. A més, els comentaris dels lectors apareixen com a “petits secrets”. Molt original i, simplement, bonic. A més, m’ha agradat força el tractament dels temes i, de fet, he acabat interessant-me en aconseguir (no diré si per mètodes lícits o no) la pel·lícula Noviembre de la qual ella parla i del qual jo no n’havia sentit a parlar abans.

5. Cultura de todos. La veritat és que el bloc de l’Elisabeth Golerons l’he descobert fa molt poc i pel pur atzar, ja que buscava informació sobre les germanes Gazzo quan vaig trobar al bell mig de Google una frase sense desperdici sobre la conferència de l’Agence Europe. A partir d’aquí he començat a mirar-me el bloc amb més profunditat i les meves expectatives s’han acomplert. Si hagués de definir-lo, faria servir la paraula “ironia”, sense cap dubte. Podria explicar-vos per què, però millor llegiu un exemple: “De la misma forma que el deseo de poseer el original de una obra, la posesión y compra de unas bragas usadas me parece una actuación puramente fetichista”. Per detalls com aquest, trobo que el bloc és molt divertit.


Després d’aquestes dosis malaltisses de piloteig sense fi, crec que començo a patir urticària i em ve de just ser un mica dolent amb algú, així que m’entretindré pegant puntades de peu a l’ordinador o robant les pilotes de futbol als nens que juguen al carrer.