Des de l’inici de la seva carrera, gustos a part, Bardem va adquirir el rol prototípic de mascle ibèric que actua por sus huevos i que fa gal·la de la brutalitat i la força més pura de l'Espanya amb Ñ. Al meu entendre, aquest tòpic és nociu per a la nostra imatge com a nació, però la societat espanyola en la seva majoria se sent orgullosa que aquest model de virilitat made in Spain hagi arribat, després d’una carrera gloriosa i resplendent, al cim de l’star system de Hollywood.
Durant el discurs protocol·lari posterior a l’entrega de l’Oscar d’ahir per la nit, Javier Bardem va agrair l’estaueta a la seva mare, Pilar Bardem, com no podia ser d’una altra manera, als seus familiars i als actors i còmics que havien dignificat el cinema al nostre país. El més interessant, però, és que Bardem s’omplís la boca i digués: «Esto es para España». D’aquesta manera, Bardem es confirmava com a ambaixador d’Espanya i del que ell representa.
La qüestió que ens hauríem de plantejar, però, és com aquest actor ha arribat al cim i per què no ha pogut arribar-hi un altre dels bons actors que sobreviuen en el cinema espanyol, en crisi crònica. Si preguntem als estrangers, potser no sabrien dir-nos més de tres noms d’actors espanyols. Primer dirien “Javier Bardem”, a qui relacionarien ràpid amb Penélope Cruz. Després, arribarien a parlar d’Antonio Banderas, a qui sembla que ha succeït Bardem. Si estenguéssim la pregunta a noms de directors, sonarien potser Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.
Aquest és el món d’herois que estem creant. Quatre noms pertanyents a l’elit de diferents especialitats carreguen amb tot el caràcter de les nacions i la seva diversitat cultural. Només cal mirar uns informatius d'Antena 3 o Telecinco (vídeo familiar de Fernando Alonso) per adonar-se'n. Potser, quan desenterrem de la pols als altres creadors i mags de la cultura acabarem enlluernant-nos per l'amplíssima capacitat cultural d'Espanya i Catalunya.