Crónica de un mundo pedófilo

“El límite legal para el sexo está en los quince años y tres meses, pero se sabe que todas empiezan a follar a los trece; por debajo de esta edad incurres en lo sórdido. Pero ¿dónde está la frontera para una fotografía, un spot publicitario, una foto call por webcam, un desfile de lencería, un test de epidermis? Al principio tenía la impresión de ser el único al que le inquietaba ver cómo toda una industria se volvía pedófila. Como todos mis colegas parecían considerar normal la situación, pronto dejé de preocuparme. Y tranquilamente me he dedicado a que los hombres del mundo entero tengan ganas de acostarse con niños”. El polémico publicista francés Frédéric Beigbeder, autor del best seller ’13,99 euros’, empieza a escandalizar con estas palabras en su novela ‘Socorro, perdón’, un paseo sórdido y políticamente incorrecto por el mundo de la belleza, la moda y la publicidad que se construyen sobre la base del sexo y la pederastia.

El protagonista y narrador de la novela es Octave Parango, un cazatalentos de una conocida marca de productos cosméticos, a quien se le encomienda la misión de encontrar el nuevo rostro virgen e impoluto de la firma para lanzar mediáticamente una nueva línea de cremas. El protagonista tiene claro que su objetivo es que los hombres de todo el mundo se exciten con la chica de 14 años que él haya elegido. Sólo así, las mujeres de esos hombres querrán hacerse con las cremas de la juventud eterna y la belleza intacta. Así, la codiciada virginidad de unas cuantas niñas inocentes, con sus bolsos más llenos de muñecas que de preservativos, marcaría el rumbo de una industria multimillonaria.

Ante los pensamientos y los actos (a cada cuál peor) de un protagonista que demuestra no tener escrúpulos, el lector siente una extraña contradicción. Por un lado, la repulsión que genera una industria (y su vicario) basada en aprovecharse de pobres niñas rusas que ven en sus pechos incipientes la curva ascendiente que les aleje de la pobreza. Por otro lado, sin embargo, la narrativa de toda novela genera sinergias. Más allá de la ética, de lo que es bueno o es malo, el protagonista de una historia difiere del antagonista por la identificación y los lazos que crea con el lector. Es allí donde en la novela aparece, de repente, el amor. Un amor incomprendido, con tintes sarcásticos, en un contexto repugnante, pero amor, a fin de cuentas.

Más allá de la historia, la novela plantea cuestiones éticas acerca de la publicidad, que genera cánones que marginan a aquello que no encaje con la juventud más infantil y con la belleza más aria (un modelo encubierto de nazismo, según el narrador) y sobre la falta de moral, ofreciendo, de paso, una deprimente panorámica de una Rusia postsoviética en que la dictadura del proletariado ha dejado su trono a la dictadura del dinero, el petróleo y el caviar donde jóvenes de 14 años con perfume barato se dejan desvirgar por cuarentones acaudalados para poder convertirse en estrellas de la moda hasta que, al cabo de dos años, ya resulten viejas y desfasadas y los excesos les hayan ido sorbiendo la belleza.

Crudo testimonio de un mundo enfermo y pervertido que se hace aún más terrorífico cuando se descubre que el autor de la obra, Beigbeder, ha presenciado durante años lo que se cuece en el mundo de la publicidad.

Falses revolucions

Després de l'estiu, tornem a la càrrega amb el bloc que va néixer per culpa de la "gran" assignatura de periodisme cultural. Per primer cop, el bloc apareixerà sense censura, perquè ara no en depèn cap nota de final de semestre. Com a conseqüència, intentaré parlar de més temes a part dels culturals i podeu dir tot el que volgueu, encara que potser les paraulotes les censura Blogger, però que consti que no hauré estat jo. En fi, que no us desanimeu quan llegiu el primer text de la temporada. La falta d'originalitat i la grisor del tema deriven d'un dèficit de vacances, pero ja ens anirem animant entre tots (tots=lectors=mitjana de 3,68 persones)!

"Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro" . (Rebelión en la granja, George Orwell)

Revolució és canvi. Una explosió irreversible del canvi que capgira tot el que fins ara coneixem i trenca amb convencionalismes, amb l’estètica i amb la vida de qui s’oposa a l’evolució. La revolució és crisi, renovació constant, vents per totes les bandes i inestabilitat, inestabilitat que com la brisa del mar, purifica les persones i redueix els vicis. La revolució és una llavor en un terreny que no era gens fèrtil, un terreny hostil que a base d’aigua i de sang permet que les plantes hi creixin. I la llavor creix i es converteix en planta. Li comencen a sortir les fulles. Il·lusions d’un nou ordre. Però aleshores arriba el pas a la maduresa, el moment en què la revolució ha de deixar de sortir per les nits i de condecorar manifestos irresponsables, perquè té boques per alimentar, i càrrecs importants que volen perpetuar-se, i economies que s’han de sostenir, i aliats als quals s’ha de satisfer, i interessos que s’han de conjugar. En aquest moment, la revolució és morta, totalment morta, però els porcs de la granja revoltada segueixen anomenant-la “revolució”, i s’omplen la boca de porcs de “revolució” mentre es vesteixen com homes acabalats i es posen els seus anells. Els qui s’ho miren amb ràbia, algun dia tindran prou força com per plantar cara. Per plantar una llavor. Mentrestant, la gent s’ho mirarà tot amb il·lusió o rancúnia, prendrà posició, es creurà protagonista, morirà per causes justes. I després, res. Decepció. I sant tornem-m’hi.

Quins blocs us enduríeu a una illa deserta amb connexió a Internet?

Segurament aquesta és l’entrada de bloc que més difícil m’ha semblat de fer, i també, tot s’ha de dir, la que més mandra m’ha donat. Qui sóc jo per criticar el bloc dels companys de classe? El que he tingut més en compte ha estat la dedicació que, segons m’ha semblat, carrega cada bloc, de manera que no només he tingut en compte la qualitat, sinó també la quantitat. Dit això, espero haver estat mínimament objectiu, i us ofereixo a continuació la llista dels treballs més elaborats dins el meu miop i limitat (m’ha estat impossible mirar-me tots els blocs, em sap greu) punt de vista. L’ordre no importa, l’he fet a l’atzar. Allà va:

1. Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyyttä. No hi podia faltar. El bloc de l’Eduard Lladó és un dels més actualitzats de la classe de periodisme cultural i els seus comentaris, en els quals predomina el cinema com a temàtica central, solen ser petites reflexions, mai prou llargues com per fer-se pesades (al meu entendre, el gran problema del periodisme cultural) que poden comentar una pel·lícula o un altre producte cultural per recollir, a partir d’aquí, pensaments més amplis. M’agradaria destacar el comentari sobre la pel·lícula d’American Beauty o l’anada d’olla amb el personatge de Carla Bruni, una mica sobrevalorada, potser amb un toc irònic.

2. Instants de vellut. Potser pel títol. Potser perquè compartim l’afecció d’ajuntar lletres i intentar que expliquin alguna cosa, i potser perquè aquesta afecció es reflecteix en el seu bloc, també us voldria destacar el treball de la Patrícia Salbi. El cas és que moltes de les obres de teatre, pel·lícules o llibres (els eixos del bloc) que hi apareixen, abans o després també han aparegut en alguna conversa en el bar robada entre classe i classe o acomodada en una bona campana, de manera que tot el que apareix al bloc em resulta familiar, com si la Patri ja m’ho hagués explicat abans. I és que, de fet, m’ho ha explicat abans. Sense cap dubte, el millor comentari, per com em va impactar, va ser el de Temple o fals mite?, en el qual entra a debat la figura del llibre com a objecte sagrat i fetitxe. Menció especial mereix la fidel comentarista que, com a tal, comenta quasi totes les entrades que hi ha al bloc, la Neus Sendra.

3. Le feu follet. Qui no coneix el bloc d’en Ramon Tomás? Suposo que estem parlant del treball més popular de tota la classe, tenint en compte la mitjana de 10 comentaris que té cada entrada. Le feu follet és, probablement, el producte més treballat de classe, i no només per la feina de producció que hi ha al darrera, sinó també per la tasca encomiable que en Ramon ha fet mitjançant les relacions públiques, la publicitat i la qualitat dels textos per fer-se una audiència fidel. La veritat és que molts dels temes que s’hi tracten em resulten llunyans i del tot inèdits, però on està el mal? Potser aquest bloc és el màxim representant a classe de la cultura d’elit en el periodisme cultural, aquella que ens permet adquirir nous coneixements i pujar esglaons a la rampa de la cultura. Com a entrades que recordi, destacaria La angustia de las influencias, que mostra com ha evolucionat la influència dels mestres (referents) literaris per als creadors al llarg dels darrers segles, i una altra sobre la Fiera Literaria, un grup de crítics que em va encendre força la sang.

4. Contes des quatre saisons. El bloc de la Marina Laboreo és un dels que he descobert a partir de la realització d’aquest comentari, i per tant no el conec tant com els altres, però quan l’he vist m’ha deixat una molt bona impressió, segurament per l’originalitat i la diversitat dels temes tractats, així com per la seva presentació, amb un toc molt especial. Sembla que dins tot l’univers enorme de bits, d’IP i de mandangues que col·lapsen la xarxa i l’omplen de soroll la Marina s’ha plantat en una petita parcel·la i ha fet el seu petit racó. La veritat és que m’ha agradat molt el caràcter vivencial del bloc, on els diferents comentaris queden classificats per estats d’ànim i intimitats com la imaginació, la tendresa o la ràbia. A més, els comentaris dels lectors apareixen com a “petits secrets”. Molt original i, simplement, bonic. A més, m’ha agradat força el tractament dels temes i, de fet, he acabat interessant-me en aconseguir (no diré si per mètodes lícits o no) la pel·lícula Noviembre de la qual ella parla i del qual jo no n’havia sentit a parlar abans.

5. Cultura de todos. La veritat és que el bloc de l’Elisabeth Golerons l’he descobert fa molt poc i pel pur atzar, ja que buscava informació sobre les germanes Gazzo quan vaig trobar al bell mig de Google una frase sense desperdici sobre la conferència de l’Agence Europe. A partir d’aquí he començat a mirar-me el bloc amb més profunditat i les meves expectatives s’han acomplert. Si hagués de definir-lo, faria servir la paraula “ironia”, sense cap dubte. Podria explicar-vos per què, però millor llegiu un exemple: “De la misma forma que el deseo de poseer el original de una obra, la posesión y compra de unas bragas usadas me parece una actuación puramente fetichista”. Per detalls com aquest, trobo que el bloc és molt divertit.


Després d’aquestes dosis malaltisses de piloteig sense fi, crec que començo a patir urticària i em ve de just ser un mica dolent amb algú, així que m’entretindré pegant puntades de peu a l’ordinador o robant les pilotes de futbol als nens que juguen al carrer.

Malsons en un pijama de ratlles

És un dels fenòmens literaris del moment. És una mica menys que una novel·la i una mica més que un conte. Una al·legoria, segons el seu autor. A Irlanda encapçala les llistes de ventes i, a Espanya, tres quarts del mateix. La indústria del cinema ja s’ha fixat en la història i la primavera de l’any 2007 Miramax/Disney es va encarregar de fer-ne l’adaptació cinematogràfica a Budapest. Es tracta d’El noi del pijama a ratlles, de l’irlandès John Boyne, i és un llibre que no deixa indiferent. Si bé és cert que el seu àmbit temàtic no és gens original (suposa l’enèsim viatge al camp de concentració d’Auschwitz) sí que ho és, i molt, el tractament que se’n fa.

En primer lloc, és un nen de nou anys, en Bruno (amb poques llums i sovint una mica repel·lent, tot s’ha de dir), el qui explora dins de la barbàrie humana dels camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial, i ho fa amb la ingenuïtat pròpia de la seva edat. La innocència potser és exagerada, però ara em costa recordar com pensava jo quan tenia 9 anys, i com hagués reaccionat, quines explicacions improbables hagués donat, davant l’evidència que el món no era un conte de fades sinó un malson de gremlins amb creu gamada incorporada.

En segon lloc, el punt de vista no es troba en el fang ni en l’horror dels camps de concentració, sinó just a l’altre costat del filat, el dels “Contraris”, com el protagonista del llibre acaba deduint.

Tot plegat, suposa la lenta reconstrucció de l’horrible realitat que en Bruno va fent a la seva ment fins a submergir-s’hi. Per al lector, El noi del pijama a ratlles és una nova i necessària aproximació emocional a uns fets tràgics que no només demanen ésser recordats, sinó també ésser patits i plorats. És una ínfima penyora per tot el mal que ens podem arribar a fer els uns als altres.

La creació de l'opinió pública europea com a mostra gens exemplificadora ni clara del periodisme cultural, però mostra, de tota manera

Fins a quin punt l’Agence Europe està relacionada amb el periodisme cultural? Se m’escapa totalment, tot i que de ben segur deu tenir uns vincles directíssims, tenint en compte que el passat dimecres 7 de maig la classe de periodisme cultural es va traslladar a la sala de graus per escoltar una conferència sobre aquesta agència centrada en els afers europeus.

Tot i que qüestiono la relació entre aquesta empresa i l’àmbit cultural que, se suposa, és el nostre centre d’estudi, això no treu la tasca encomiable que, des de l’any 1953, fa l’Agència Europa per anar teixint la utopia, cada vegada menys utòpica, d’una Europa unida, amb una opinió pública immersa en assumptes europeus i no només en els nacionals.

Les encarregades de transmetre’ns l’esperit de l’Agence Europe van ser les dues rialleres germanes Gazzo (Marina i Lidia), que actualment representen l’empresa. El seu pare, Emanuele Gazzo, va ser el primer director de l’agència, tot i que va ser fundada pel periodista Ludovico Riccardi, i el seu nét, Lorenzo, n’és el gerent actual.

Més enllà de les sagues familiars, l’Agència Europa s’ha distingit pel seu rigor informatiu i per convertir-se en una font informativa clau de la integració econòmica i política de la Unió Europea. Actualment, aquesta tasca no sembla tan difícil com l’any 1953, en plena postguerra i amb divisions ideològiques arreu d’Europa. L’empresa, amb seu a la capital de la UE, Brussel·les, compta amb un equip de periodistes especialitzats, i tot i tractar aspectes europeus, no oblida les perspectives nacionals i regionals dels estats-membre. Tot i aquesta multiperspectiva, la pàgina web només compta amb 4 idiomes (italià, francès, anglès i alemany).

L’Agence Europe disposa de diversos serveis, entre els quals destaca l’Europe Daily Bulletin, que se centra en les notícies de la Unió Europea i és un recurs molt útil en l’àmbit acadèmic i de presa de decisions, segons la web de l’agència. També és destriable l’Europe Diplomacy and Defense, un document que es publica dues vegades a la setmana i es refereix a les decisions preses per la Unió Europea i la OTAN en àmbit de seguretat.

L'esperit de Sant Jordi

Els diumenges per la tarda són molt durs, i més quan has de fer un comentari al bloc i no saps de què, de manera que amb la meva amiga Raquel vam decidir, per via telefònica, posar en pràctica l’anomenada escriptura automàtica. És una tècnica utilitzada pels surrealistes que consisteix a escriure sense pensar, deixant que l’inconscient es manifesti sense censures ni racionalitat. El tema que vam escollir és el de Sant Jordi, i anàvem alternant frases d’un i de l’altre sense previ acord. Aquest és el catastròfic resultat:

El Carles plorava. No li quedava cap pètal i havia desistit d’anar a les Rambles. Li produïa urticària veure tanta gent enamorada quan ell estava enfonsat. Estava estirat al llit i havia apagat el mòbil. Volia evadir-se completament. Aquell dia es sentia més identificat amb el drac que no pas amb el cavaller de Sant Jordi, derrotat com estava. No li quedaven ganes de lluitar; no li quedaven pètals.

De sobte, va sentir soroll al carrer i es va abocar per la finestra. L’edifici de davant estava en obres, i dos constructors, pujats a la bastida, lluitaven amb les paletes. Com si estigués posseït, el Carles va saltar al buit per intentar atrapar als dos paletes, sense pensar-s’ho dues vegades. Però quan es va adonar, el seu cos encara estava a l’habitació. Només la seva ànima, amb records inclosos, havia caigut daltabaix de la finestra. Hi queien lentament dies d’estudi, de borratxeres, de passió. Amb les vergonyes a l’aire, l’ànima va agafar un casc i es va enfilar a la bastida per encarar-se als dos paletes. El Carles s’ho mirava tot des de la seva habitació, impassible. Des del cel, el drac de Sant Jordi també mirava l’escena i saludava amb la pota. Allò era molt més divertit que mirar-se les Rambles, com cada any. En veure el monstre, els dos paletes i l’ànima d’en Carles van saltar de la bastida amb tanta força que van aconseguir traspassar l’habitació del noi. Els paletes no podien creure el que havien fet, mentre que l’ànima intentava sortir de l’habitació per no ser atrapada un altre cop per en Carles.

Van trucar a la porta i el Carles desesperat va anar a veure qui era. A l’altra banda, hi havia el drac de Sant Jordi, amb un somriure d’orella a orella, que portava una capsa de bombons. En Carles va quedar fascinat pels modals d’aquell monstre i per la seva pell verda i escamosa. Els paletes van començar a riure; es pensaven que tot era una broma. Ben d’hora van descobrir que no, quan el drac va deixar anar de la boca una flamarada que els va deixar estabornits. Mentrestant, l’ànima, captivada per aquell monstre, havia decidit envair-lo. Amb bona educació, i parlant l’idioma enrevessat de les ànimes, va demanar sisplau al drac si podia ficar-se-li dins. El drac ho va estar meditant una bona estona perquè l’ànima del Carles li trauria l’esperit festiu de Sant Jordi. D’altra banda, va pensar, si es canviava d’ànima, potser evitaria ser apunyalat pel cavaller de Sant Jordi.

Per fer temps mentre prenia la decisió, va demanar on estava el bany per raspallar-se les dents. L’ànima del Carles el va acompanyar i un cop el monstre va quedar davant el mirall, va començar a plorar. L’ànec de goma de la dutxa va sortir de darrere de les cortines i li va preguntar què li passava, amb la seva veu de clàxon. El drac no entenia què li estava passant, perquè ell mai plorava. En realitat, l’ànima del Carles, un cop havia entrat al lavabo, invisible com era, havia entrat dins ell.

Dins el cos del drac, l’ànima va decidir que no podia estar sola un dia més, o sigui, que va fer que el drac desplegués les ales i volés cap a les muntanyes dels Pirineus per buscar una femella de la seva espècie, tot i que les males llengües deien que la raça s’havia extingit. No sabem si el drac va trobar la seva parella ideal, però en Carles, sense ànima, ja no va tornar a quedar-se sense pètals. Sense pors, sense records ni complexes, aquell dia el Carles va florir com una rosa de Sant Jordi.

Raquel Pérez i Robert Sendra

El joc de l'àngel, de Carlos Ruiz Zafón

Reportatge sobre l'ofici de l'escriptor i sobre la conversió de Barcelona en una ciutat literària amb motiu de la recent publicació d'El joc de l'àngel, del best-seller català Carlos Ruiz Zafón, que amplia l'univers encetat a l'Ombra del vent i cobreix d'una capa de misteri i de llegendes la Barcelona de l'Exposció Universal de 1929, la rosa de foc del pistolerisme i les convulsions de les primeres dècades del segle XX... Tot un exemple de màgia i transformació literària i de com elaborar bona propaganda turística per una ciutat com la capital catalana.

Sincero a contracorriente

En televisión triunfa lo borde como filosofía de vida. Primo hermano del famoso doctor House por sus comentarios sarcásticos, su falta de convencionalismos y por la poca sensibilidad hacia el género humano, el director publicitario Risto Mejide (1975, Barcelona) es ya uno de los personajes más famosos de Operación Triunfo, más estrella incluso que los concursantes, lo cual dice poco del carisma de la mayoría de ellos. Con sus críticas punzantes y desgarradoras, sin compasión, Risto ya era consciente de que no iba a caer bien a todo el mundo como miembro más “antipático” del jurado del exitoso concurso televisivo. Pero eso también entra en su filosofía de vida. “Es importante en la vida y en las marcas saber a quién quieres caer mal: porque caer bien a todo el mundo es imposible, no lo consiguió ni Jesucristo ni el resto de los mortales”, decía en una entrevista para el Diario de Navarra.

Más allá de las valoraciones sobre su persona, Risto es un experto comunicador. Con sus valoraciones de los concursantes, que no duran mucho más de un minuto cada una, el publicista es capaz de ordenar su opinión entorno a una idea punzante y difícil de olvidar que llena ya la colección de vídeos de Youtube. Cualquier seguidor de Operación Triunfo recordará el uso efectivo que Risto Mejide hace de las metáforas y las hipérboles. Imágenes como la tabla de planchar, el consolador (perfecto en la ejecución, frío en los sentimientos) o el chico anuncio (porque cuando él canta en OT la gente aprovecha para ir al servicio) le han servido a Risto para quitarle el brillo a las estrellas de Operación Triunfo y dejarlas desnudas ante sus fracasos, sus complejos, sus miedos y sus puntos débiles. Como dice el mismo publicista, como jurado, trata de inyectar dosis de realidad a los concursantes. Atenta, así, con la idea casposa y ñoña del “esto es un sueño” o “la música es mi vida” de las primeras ediciones del concurso. Así, Risto Mejide ha triunfado por el uso elocuente y admirable de la palabra y del discurso retórico, pero también por su mordacidad y por decir aquello políticamente incorrecto, aquello que nadie se habría atrevido a decir en antena pero que la mayoría de televidentes piensan en sus casas, impotentes por tener que expresar su opinión únicamente a través de incómodos y poco influyentes mensajes SMS. Cada vez más, Risto se erige como un crítico defensor del televidente y de unas mínimas cuotas de calidad y sinceridad. Es borde, sí, pero es sincero y no sonríe ante las cámaras. Eso lo hace diferente. Un producto diferente, como él mismo dice a algunos de los concursantes que destacan.

Colaborador en Onda Cero y en el diario ADN, director de la agencia de publicidad Aftershare.tv y antiguo director creativo de importantes empresas españolas, Risto acaba de sacar su primer libro, El pensamiento negativo, una obra entre divulgativa, filosófica y de auto-ayuda que promete llegar al podio el próximo día de Sant Jordi. En su libro, Risto defiende el fracaso como esencia de la vida y del desarrollo de la persona, la innecesidad de caer bien a todo el mundo, el conveniente impulso para tratar de ser distinto, etcétera. En definitiva, Risto, con su peculiar filosofía de vida, es un hombre moderno, sin miramientos, crítico y experto en destacar nadando a contracorriente. Lo hace cada martes frente un público popero y con síndrome de quinceañera de 1.600 personas que no duda en abuchearle.

Desaparició

Em cordo les sabates, em poso l’abric i surto al carrer. No recordava la vivacitat de l’aire ni la frescor de la llum. He passat cinc dies tancat al pis, o potser han estat sis. He sentit les fuetades de la pluja a la finestra i un resplendor esmorteït per les cortines m’ha anat informant del pas del temps. Els rellotges els he trencat tots; el televisor fa temps que no funciona. En un quadern de classificats del diari, he subratllat les ofertes de feina més interessants. Ningú no sap que estic acomiadat; no he parlat amb ningú des de fa cinc dies.

Al replà em trobo el veí. Fa un gest amb la mà i mou els llavis. Potser ha volgut dir alguna cosa, però els sons guturals que ha desprès no m’han recordat a res. Surto al carrer i res és com abans: els cartells, les senyals, els colors dels semàfors, els parlars dels vianants... Tots em són familiars, però no els arribo a entendre; formen part d’un llenguatge mort. Segurament hauré passat massa estona tancat. Millor marxo a dormir que demà serà un altre dia.

Obro els ulls i davant meu hi ha la mare preocupada i l’àvia amb un somriure condescendent. Les dues comencen a moure els llavis. Semblen formigues. Emeten xiulets. M’aixeco furiós del llit i descobreixo que l’habitació em dóna voltes i es desfà com si fos d’oli o d’aquarel·la. Els colors es distorsionen. Per un moment se m’oblida de com de blau era el color blau i he de pensar en el mar i en el cel per recordar-ho.

Em trobo malament. Dec tenir febre. Vaig al bany a buscar el termòmetre, però la sala ja està massa desfeta com per trobar-hi res. La mare i l’àvia em persegueixen preocupades pel pis, però cada vegada estan més desfetes. Les senyalo i em ric d’elles. Em trobo ben poca cosa. Una alenada de vent m’arrossegaria, n’estic segur. Agafo la bàscula de sota el llit desfigurat per pesar-me. Em miro les cames: són primes, esquelètiques. Em recordava grassonet, però uns quilets de menys sempre senten bé. L’agulla de la bàscula marca 70 quilos. Abans en pesava 85. Ara ja marca 68. Hauré de recomanar la meva dieta. 60. Què estrany... 47. Em sento com ocupat i perforat per l’aire. M’hauré de preocupar? Sí, ja en peso 30, i ara 19, i ara només 7, i ara 5, i ara 4, i ara 3, i ara sembla que estigui volant, i que ja no tingui nas, i que les orelles hagin quedat amagades en algun racó, i que els ulls hagin tocat el dos. No sé ben bé com, aconsegueixo saltar de la bàscula. És curiós, però oloro la truita de la veïna, escolto els xiulets de la mare i veig l’estampa impressionista en què s’ha convertit el meu pis. Però ja no peso. No tinc ni peus ni cames, ni braços, ni cap. Potser ja no existeixo, però segueixo pensant, encara que les neurones també van fugint cames ajudeu-me. Ja no sé si sóc paret, si sóc sofà o si sóc l’aire que empenta les fulles. Potser és que sóc mort, imagino amb sorna, o potser és que sóc insignificant. Se m’ha escapat el món.

Robert Sendra

La indissolubilitat de la diferència

Yvonne, princesa de Borgonya,

de Witold Gombrowicz
Direcció de Joan Ollé
Teatre Lliure

“Hi ha personatges que ens fan tornar millors; d’altres en canvi tenen el do de crispar-nos els nervis, d’incitar-nos a l’agressivitat”. La silenciosa protagonista d’Yvonne, princesa de Borgonya (1938), és una d’aquestes persones. No sembla tenir res de bo: és “malgirbada, apàtica, anèmica, tímida, poruga i avorrida”, en paraules del propi Gombrowicz. La funció del Teatre Lliure, de dues hores de durada amb mitja part inclosa, profunditza en la integració d’aquest personatge “repugnant” en una Cort reial que simbolitza, segurament, la normalitat entesa com el consens social sobre el que és correcte i comú. Sota aquesta batuta, l’obra es mou amb equilibri entre l’entreteniment i les reflexions metafísiques.

La història, que combina amb una confusió seductora l’humor amb la tragèdia fins l’últim segon, comença quan el príncep Felip (Ivan Benet), avorrit de les dones, la rutina i els protocols; coneix per casualitat una noia anomenada Yvonne. Pels personatges de l’obra, la noia és lletja, dèbil, pàl·lida i no té gràcia ni modals. Pel públic, en canvi, els dos ulls ben oberts de la noia, el color blanc pur de la seva pell i els seus moviments tímids i circulars resulten embriagadors. Sigui com sigui, el príncep Felip queda seduït per la repugnància que li provoca Yvonne amb la seva apatia i neutralitat i decideix convertir-la en la seva promesa per reafirmar-se en la seva llibertat. “Sóc prou ric com per sotmetre’m a la més gran de les misèries”, planteja als seus pares per convèncer-los de la seva determinació. Presa aquesta decisió, Yvonne s’incorpora a la vida de palau i enceta així els millors minuts de l’obra, que recorden als intents en la pel·lícula El petit salvatge (1969) d’ensinistrar i integrar el nen dels boscos en el món dels humans. Felip i les seves amistats tracten a la noia com un conillet d’índies i intenten desxifrar la perversió del seu pessimisme, de la seva inexplicable alienació. Són moments en l’obra de profunda reflexió sobre l’amor i sobre la diferència. Davant de tot això, Yvonne només diu una paraula en tota l’obra (“naturalment”) i continua, després, amb els seus ulls ben oberts i amb els seus moviments estrambòtics. L’apatia i la fredor d’Yvonne, la seva senzillesa i lleugeresa, fan saltar els nervis de tots els membres de la Cort, acostumats a l’altivesa. Yvonne actua aquí com Pandora, deixant al descobert la irracionalitat de tots els personatges. L’intent de socialització ha acabat per dessocialitzar l’entorn. Al final, però, l’únic fet que pot desembussar la situació ho torna tot a la normalitat, al protocol, a l'altivesa, a la hipocresia, a la racionalitat.

L’obra de Gombrowicz ha estat qualificada com una parodia de Hamlet, com una crítica política i, per sobre de tot, com un conte filosòfic que utilitza històries de palau ben terrenals com l’amor per ascendir a les més altes esferes del pensament, que parlen de superioritat, de marginalitat, dels desequilibris, de la fragilitat de les relacions humanes i dels monstres que tots portem a dins.

Tot i la transcendència de les paraules que es diuen, el pes de l’obra passa inadvertit i amè, en una primera part entretinguda i fàcil d’entendre i una segona d’enorme pes avantguardista on passen menys coses i passen de forma més embolicada. D’altra banda, l’actuació d’Ivan Benet com a príncep Felip, de Lluís Marco com a rei, d’Àngels Poch com a reina i de Rosa Muñoz com a Yvonne, entre molts d’altres, acaben de bordar la funció. Saben transvestir-se amb rapidesa i evolucionar d’un humor elaborat a un humor més plàstic i infantil, passant per moments dramàtics i tràgics, sobretot al final. A tot això s’ha d’afegir l’encertada posada en escena. Si bé és cert que els elements d’atrezzo són més aviat escassos, s’utilitza molt bé la sala del Teatre Lliure, formada per dos blocs de butaques encarats que s’aboquen a l’escenari, que es troba al mig i és baix i allargat, dibuixant una mena de vall; així com la il·luminació.

Al final, queda la sensació que tota una colla d’elements positius (interpretació, posada en escena, il·luminació, text original i guió) s’agermanen per explicar un bon conte de prínceps i princeses filòsofs amb moltes coses per ensenyar.

Segurament, als blocs de l'Alba Soriano i la Patrícia Salbi podreu trobar les seves crítiques sobre l'obra, més que res perquè elles, el Roberto Blanco i jo vam anar plegats a veure-la. Moltes gràcies als tres per l'estoneta! Si el que voleu és veure imatges de l'obra, feu clic aquí.

La revolució dels herois

Superman alça el vol

Potser perquè volen, perquè tenen una força de voluntat envejable o perquè compten amb una bona colla de poders sobrenaturals que els situa per damunt dels herois tradicionals, els superherois són una marca molt rendible perseguida per les grans empreses del sector de l’entreteniment. Un dels exemples més clars és el de Superman (o Clark Klent, quan protegia la seva identitat), que, en aparèixer l’any 1939 al primer número de la revista Accion Comics en el format de les pulp magazines (publicacions barates amb històries policíaques dirigides al públic general), va obrir tota una saga interminable de superherois.

El personatge de capa vermella, vestimenta blava i calçotets per damunt del pantaló amb una velocitat i una força que feia les delícies de totes les dones que corrien riscos, va tornar dimecres passat a casa (almenys en part). No es tracta del planeta Krypton d’on provenia el personatge de ficció, sinó de Jerry Siegel, un dels seus creadors (juntament amb Joe Shuster), ciutadà jueu d’origen lituà. Ambdós dibuixants van vendre els drets del seu superheroi per 130 milions d’euros, una xifra més que envejable si no fos per tot l’èxit que el personatge acabaria assolint, sobretot després que l’any 1978 s’estrenés al cinema. Les reclamacions dels dos autors durant els anys 40 per rebre més compensacions econòmiques només van derivar en el seu acomiadament d’Action Comics i amb la pèrdua total del control del seu lucratiu personatge de ficció. Només als anys 70, l’editorial Comics DC (propietat de la multinacional Time Warner) va accedir a concedir una pensió vitalícia de 20.000 dòlars anuals als dos creadors, una petita part tenint en compte el bon rendiment de Superman. Un jutge federal de Nova York, però, va tornar dimecres passat la “custodia” del menut a la descendència d’un dels creadors del personatge, Jerry Siegel. Al 2013, si ho desitja, la neboda de Joe Shuster també podrà reclamar els seus drets sobre Superman. De moment, però, la possessió del personatge queda repartida de forma perfecta entre la Time Warner i la família Siegel, que, per tant, podrà intervenir en la decisió sobre els usos que es facin del personatge i rebre una part proporcional dels beneficis (qui sap si l’acabaran retirant del Warner Bros Park de Madrid). Al mateix temps, haurà de rebre una part dels beneficis de la darrera producció cinematogràfica del superheroi, Superman returns. La resolució judicial marca un precedent pel qual els creadors d’altres personatges d’èxit reconegut podran reclamar que els seus superherois volin de nou cap al seu origen.

Aquesta història poc heroica i molt burocràtica i legal del superheroi més gran de tots els temps expressa el fort lligam entre el món de la cultura i el món econòmic (fins i tot les paraules queden lligades, ja que, per exemple, la marca “superheroi” és propietat legal de Marvel i DC des de l’any 1981).
El salt a l’actualitat de Superman recorda també la gran importància social dels superherois, una de les creacions més emblemàtiques i representatives dels Estats Units. Successors dels grans herois clàssics, els superherois encarnen valors altruistes com la solidaritat, el compromís, la generositat o la bondat. Són personatges dotats d’un origen traumàtic (des d’experiments científics fins a planetes llunyans) que els fa ser diferents i allunyats de la societat. Aquest factor de diferència és un element molt repetitiu en tota la història de la literatura i del cinema. El diferent pot ser Don Quijote, en el llindar de la bogeria absoluta; Eduardo Manostijeras, el nom del qual ja parla per sí sol, o Batman, que, davant del trauma de presenciar la mort dels seus pares a mans d’un criminal, es decideix a entrenar-se en arts marcials, criminologia i camuflatge per convertir-se en el Cavaller de la Nit i combatre els crims. La diferència converteix els superherois en personatges amb capacitats sobrenaturals (força, velocitat, capacitat de volar...) i místiques que en cap cas utilitzen en benefici propi sinó que el sotmeten a la defensa de la comunitat. És la submissió clàssica de l’individu davant el col·lectiu, la qual cosa mostra una autèntica voluntat de transmetre moralitats. Aquest bon ciutadà prototípic tampoc escapa de les directrius estètiques del moment, amb unes proporcions anatòmiques musculoses, extretes sense cap dubte del cànon grec, que ressalten especialment amb uniformes vistosos i ajustats. Com en tota bona història, la balança ha d’estar equilibrada, i el superheroi s’enfronta a un exèrcit d’enemics els poders dels quals s’assemblen els seus. Només l’esperit de superació i el coratge fan que el superheroi vagi vencent al llarg del còmics.

Amb tots aquests ingredients d'èxit, els superherois van anar triomfant al llarg del segle XX, adaptant-se a les necessitats dels temps, de manera que amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, l’any 1941 el Capità Amèrica de Joe Simon i Jack Kirby es va alçar com a representant del patriotisme dels Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, va començar l’època daurada del còmic nord-americà, en la qual l’editor i guionista Stan Lee va treure l’hegemonia del món del còmic a DC per fer triomfar l’editorial Marvel Comics. L’any 1961 (edat de plata) van aparèixer Els 4 Fantàstics, que van tornar humans els superherois i van encetar una nova onada d’herois, amb Hulk, Spiderman o X-Men. El psicòleg Frederick Wertham va obrir l’època fosca quan en la seva obra hipocondríaca, La perversió dels nens (1954), va denunciar que els còmics de superherois pervertien i maltractaven els joves en mostrar fortes distorsions de la realitat amb històries com la de Batman i Robin, els quals mantenien, segons el psicòleg, una relació propera a l’homosexualitat. Wertham va aconseguir que la censura caigués sobre els còmics, que de sobte es van dirigir a un públic infantil.

Avui dia, els enemics més importants d’Spiderman, Superman i Batman no són els vils Venon, Lex Luthor ni Jocker, sinó una greu falta de creativitat potenciada pel poc atreviment de les grans editorials a la innovació, i per la immortalitat i atemporalitat d’uns personatges, com el mateix Superman, que en el seu intent per adaptar-se als nous temps i per no desaparèixer amb honor, han patit un fort desgast i han esdevingut repetitius. Encara, però, generen beneficis, i tenen atraccions pròpies als parcs temàtics.

Entrevista al cómico Ramón LSD (Líneas Sin Desperdicio)

«Me gusta incorporar teatralidad al espectáculo»

Más allá de la muy explotada guerra de sexos, el humorista vallisoletano Ramón LSD se ha atrevido a tratar un tema inédito en el mundo de los monólogos pero con gran presencia en las conversaciones de sobremesa: el cine. En el espectáculo que protagoniza en el Teatreneu (Un monólogo de cine fantástico y de terror), el joven cómico desenlaza con humor algunas de las escenas más famosas de la gran pantalla y encarna a sus personajes míticos. Es una temática que aporta nuevos aires al mundo de los chistes. Con mucha ilusión y algo de ironía, el de Valladolid espera que alguna televisión se fije en él. Mientras tanto, comparte con su público del pequeño teatro de Barcelona unas risas en directo.

- ¿Eres un nuevo descubrimiento del humor o ya tienes experiencia con los micrófonos?
- Soy licenciado en Administración y Dirección de Empresas y tengo un Master en Distribución Comercial. Como ves, lo imprescindible para dedicarme a contar chistes. Profesionalmente, trabajé en ‘El Informal’ como guionista y gané con la plantilla el premio Ondas 2001 al mejor programa de entretenimiento.
- Tu monólogo es el primero de España dedicado en exclusiva al cine. ¿Cómo se te ocurrió que las películas podían ser un buen cajón de elementos humorísticos?
- El humor tiene un gran pilar basado en componentes identificativos. Los cómicos suelen usar la guerra de sexos como materia prima para conseguir esto con el público, pero hay muchos temas que pueden hacernos sentir vinculados emocionalmente con un monólogo. Y uno de ellos es el cine. Igual que comentamos con los amigos lo buena que está Elsa Pataki, también hablamos de un montón de películas, ¿verdad?
- ¿Eres cinéfilo?
- Soy un consumidor de cine bastante comercial. No me van esos festivales especializados de, por ejemplo, cine pakistaní, donde la gente que va no entiende una mierda, pero como la crítica dice que la peli es cojonuda, sale diciendo que es la ostia.
- En el monólogo se parecían alternar momentos de parodia y de crítica hacia el cine con momentos de profundo respeto. ¿Consideras el espectáculo como un homenaje al cine o más bien como una crítica mordaz?
- Ni lo uno ni lo otro. Aprovecho el componente identificativo, que más o menos todo el mundo haya visto esas películas para hacer chistes sobre ellas.
- ¿Has visto las más de sesenta películas de las que hablas en el monólogo?
- Todas. De hecho, he visto otras ciento y pico más que no me han dado mucho pie, por ahora, para sacarles jugo.
- ¿Te asaltan los chistes y las bromas cada vez que ves alguna película?
- Lo que hago es fijarme en las escenas más famosas que puedan dar pie a una resolución cómica. Anoto la escena y los diálogos y luego me pienso el chiste.
- En el espectáculo además del monólogo interpretas a bastantes personajes. ¿Qué parte de actor crees que debe tener todo monologuista?
- Yo sólo puedo hablar por mí dado que me considero, ante todo, autodidacta. Me gusta incorporar teatralidad al espectáculo. Considero que estar todo el rato de pie tras un micro y con el mismo tono de voz, puede resultar cansino. El público disfruta más ante el dinamismo visual: ahora estoy sentado, ahora me levanto, ahora pongo una voz, ahora correteo…
- A lo largo del espectáculo, relacionas los argumentos y los personajes de las películas con hechos más cotidianos y con personajes de la vida pública. ¿Es esta conexión una forma de hacer llegar al público tanto el cine como tu humor?
- Sí, es una manera de conseguir el componente identificativo. Planteas una situación de la película y la resuelves aplicando el sentido común, un hecho cotidiano o trayendo a colación a un personaje famoso que, por sus características, viene al caso. Nunca abandonas el tema del cine, pero así la gente se siente más cercana a lo que cuentas.
- En el monólogo también haces referencia a los tópicos del género tanto de terror como de ficción. ¿A qué se debe la falta de originalidad de estos géneros?
- La causa de la falta de originalidad es que los estudios cinematográficos apenas se arriesgan y apuestan sobre lo mismo. Es decir, copiar una y otra vez aquello que ha tenido éxito. Siempre tendremos protagonistas guapos, los malos serán feos, las bombas siempre serán desactivadas en los últimos segundos y acabaremos con un final feliz que nos haga sentir emocionalmente satisfechos.
- ¿Crees que se puede hacer humor de todo?
- Como decía Woody Allen en Días de Radio, la comedia es tragedia más tiempo. Y lo que ocurre es que, a veces, no puedes hacer humor de algo porque todavía no ha pasado suficiente tiempo para dejar atrás esa tragedia y herirías sentimientos. Mauro Entrialgo ponía hace poco un buen ejemplo con los cristianos y los judíos. Decía que hoy día es sencillo hacer bromas con la masacre de los cristianos en los circos romanos pero, ¿a que no resulta tan fácil reírse del genocidio judío? ¿Por qué? Porque no ha pasado aún suficiente tiempo. Ya vas a ver cómo dentro de 100 años harán chistes hasta del 11-M.
- Además del cine, ¿con qué otras materias te defiendes bien para hacer humor?
- Como todo monologuista, con el sexo y la eterna “guerra” entre ellos y ellas. Pero cada vez intento dejarlo más a un lado y buscar otras fuentes.
- ¿En qué te basas para mejorar tus textos?
- En la respuesta del público ante los chistes. Si veo que tengo un público receptivo, animado, y en un gag no se ríen, significa que ese chiste hay que quitarlo y poner otro.
- ¿Crees que el texto puede llegar a ser definitivo algún día?
- Claro, lo cual no debe ser entendido como que va a gustar a todo el mundo. Eso es imposible. En el otro monólogo que tengo (Chicas, Risketos y apuntes pasados a limpio) apenas he tocado el texto en varios meses. Lo que no puedes es obsesionarte con el texto perfecto porque no existe. Y no existe porque el público y, por extensión, las personas, tampoco somos perfectos.
- Finalmente, ¿qué proyectos tienes de cara al futuro?
- Seguir en el Teatreneu de Barcelona, continuar haciendo bolos por España y trabajar en el guión de un tercer espectáculo que espero vea la luz en 2009. Eso, si antes una caritativa productora de TV no se apiada de mí y me ofrece un proyecto que me lance mediáticamente.

Crónica sobre un monólogo de cine fantástico y de terror

Muertos vivientes con nariz de payaso

Un monólogo en el Teatreneu de Barcelona parodia las películas de terror y de ciencia ficción más taquilleras de la historia

Es la tarde del sábado 25 de marzo. En la sala mediana del Teatreneu de Barcelona, café-teatro con propuestas minoritarias situado en el bohemio barrio barcelonés de Gràcia, un ambiente íntimo de velas y música jazz prepara al público para un espectáculo de humor reflexivo y tenaz. Distribuidos desordenadamente en mesas orientadas hacia el cercano escenario de la sala, los espectadores esperan en pareja o en grupos de amigos a que empiece la función con una botella de cerveza en la mano mientras comentan sus expectativas sobre el monólogo. El cómico no es muy conocido, comentan algunos, pero en la página web en donde casi todos han reservado las entradas la puntuación que le daban otros usuarios era bastante elevada. Por ocho euros el ticket valía la pena arriesgarse y, quien sabe, si descubrir a un nuevo talento.

En el escenario, aún a oscuras, resaltan dos figuras alargadas, símbolos de todo cómico de monólogos que se precie: el micrófono y el taburete de madera. De repente, un telón negro oculta la barra de bar de la sala y la canción Je ne veux pas travailler de la orquestra Pink Martini va desapareciendo hasta diluirse entre murmullos: el espectáculo va a comenzar. Lo hace con la conocidísima banda sonora de La guerra de las galaxias, una premonición para los despistados que no conocían la temática del monólogo, centrada en el cine de terror y de ciencia ficción. Es el primer texto de España dedicado a este mundo. De una de las mesas, un chico moreno y con gafas, con los ojos pintados, de media altura, abandona a sus amigos para subir al escenario. Se llama Ramón LSD (Líneas sin Desperdicio), es de Valladolid, había sido guionista del programa televisivo ‘El informal’ y alterna su monólogo de cine con otro espectáculo en Teatreneu (Chicas, risketos y apuntes pasados a limpio) que explota la guerra de sexos. Un foco de luz y los primeros aplausos de la tarde (habrán muchos más) le dan la bienvenida. Quienes más aplauden, como no podría ser de otra manera, son sus amigos.

Sentado en su taburete como marca el protocolo, el vallisoletano empieza su discurso desgranando las particularidades de grandes sagas de terror como Sé lo que hicisteis el último verano y Tiburón, junto con sus secuelas. En un tono humorístico, Ramón LSD se enfrenta también a los grandes tópicos del género, desde la marginación encarnada en Frankenstein, pasando por los niños que dan miedo o por las típicas chicas “tontas” que en toda película terrorífica avanzan hacia la oscuridad y formulan la pregunta: “¿Hay alguien allí?”. El cómico arranca más de una carcajada. Utiliza la fórmula de encarar las tramas y las escenas de las películas al sentido común y a los personajes públicos más cercanos. “El humor tiene un gran pilar basado en componentes identificativos. Los cómicos suelen usar la guerra de sexos como materia prima para conseguir esto con el público pero hay muchos temas que pueden hacernos sentir vinculados emocionalmente con un monólogo. Y uno de ellos es el cine”, afirma.

Ramón LSD no deja de lado los viajes al futuro, las proezas de superhéroes, las historias de extraterrestres (el cómico se ceba con el pobre E.T.) y las monumentales Star Wars y El señor de los anillos. En total, habla de más de sesenta películas que, de súbito, en vez de provocar terror, hacen reír; véanse las vueltas que da la vida. Sin embargo, en todo este recorrido, Ramón demuestra no ser un narrador convencional, porque durante el espectáculo no hace más que levantarse de su taburete para transformarse en una genial niña del Exorcista, en un Gollum con problemas de identidad, en el típico niño repelente, en un Frankenstein algo parado, en un Robocop tan armado como una navaja suiza o en una desconcertante y lujuriosa duquesa de Alba. Un buen elenco de personajes del cine y de fuera de la pantalla que le permiten demostrar sus dosis interpretativas y poner el broche de oro a su actuación. «Me gusta incorporar teatralidad al espectáculo. Considero que estar todo el rato de pie tras un micro y con el mismo tono de voz, puede resultar cansino. El público disfruta más ante el dinamismo visual: ahora estoy sentado, ahora me levanto, ahora pongo una voz, ahora correteo…». Un auténtico esfuerzo que casi siempre obtiene recompensa por parte del público, pero que en contadas ocasiones se topa con un atisbo de indiferencia. Ramón LSD trabaja mejorando el espectáculo. «Lo que no puedes es obsesionarte con el texto perfecto porque no existe. Y no existe porque el público y, por extensión, las personas, tampoco somos perfectos».

Finalizado el monólogo, Ramón se coloca en la salida y con un encaje de manos agradece a los espectadores su presencia y su participación a base de carcajadas. Después monta su tenderete de camisetas negras con la frase: “Ramón LSD no hace ni puta gracia”. Innecesario impulso de autocrítica en un joven prometedor que sí hace gracia.

Ñ, suplemento cultural de Clarín

Ñ, el signo distintivo de la lengua castellana, es el nombre de la revista cultural que desde el año 2003 aparece con el diario argentino Clarín en la edición de los sábados. En la presentación del suplemento, Ricardo Kirschbaum, editor del periódico, dio las claves de la revista cultural: "Ñ apuesta a una cultura que sea expresión de fenómenos culturales con un amplio, generoso registro, sin sectarismos o capillas excluyentes”. Por lo tanto, la revista apuesta por una visión amplia de la cultura, sin barrar el paso a las expresiones más populares de ésta. La amplitud de miras de la publicación queda reflejada en los temas que aparecen en su versión electrónica, en la que, sin embargo, no se puede acceder a todos los contenidos de la versión impresa.

Los contenidos actuales de la revista están encabezados por un artículo (“Has recibido un e-mail”) sobre la relación por correspondencia entre la poeta, Premio Nobel, Gabriela Mistral, y la aristocrática Victoria Ocampo, con motivo de la publicación de un libro que recoge el intercambio de cartas, y se hace eco de sus discusiones, su amor y sus reflexiones políticas sobre, por ejemplo, el americanismo. El artículo hace referencia a todos estos elementos. Otros artículos interesantes de la publicación son la entrevista al ensayista Nicolás Casullo (“El populismo: una creación latinoamericana”), que permite abordar aspectos que escapan del ámbito cultural, como por ejemplo el auge del populismo en Argentina.

Los principales artículos de la publicación se completan con un extenso reportaje sobre la Feria de Francfort vista desde la perspectiva de los autores argentinos que han conseguido acceder a este gran expositor de la literatura (“Francfort, los libros y el mercado global”). El artículo pone de relieve la enorme presencia que tienen algunas editoriales transnacionales como Santillana, respecto al poco espacio que tiene el stand dedicado a Argentina entera. Y es que el artículo enfatiza en el papel periférico de la cultura argentina en la feria, pese a defender que se respira en el evento un fuerte interés por las nuevas culturas.

Con este pequeño tasto del suplemento cultural de Clarín, parece claro que la publicación es una apuesta firme y acertada de profundización en temáticas culturales desde un punto de vista muy amplio, sin excluir temas. Así, la revista se mueve a veces en terrenos fronterizos con la cultura, como son los movimientos sociales, la economía o la política, elementos todos que se alimentan de la cultura y que alimentan también a la cultura. Además de esto, no se olvida la mirada local, bien de Argentina o bien de la América Latina.

L'humor representarà Espanya a Eurovisió

Difícilment Rodolfo Chikilicuatre igualarà aquest any Massiel i Salomé en el festival d’Eurovisió que se celebrarà el 24 de maig a Belgrat si la inestabilitat política de la zona no ho impedeix. El personatge de moda inventat per la indústria Buenafuente, que és interpretat per l’actor David Fernández i que es va fer famós per donar vida al poc agraciat Gilipollas, amb una forma de caminar que ha estat repetidament imitada, sortirà a l’escenari dintre de dos mesos i mig per defensar una cançó indefensable, 'Baila el Chikilicuatre'. El tema, que fins aquest dissabte contradeia les normes del festival europeu de música perquè contenia al·lusions polítiques poc elegants (al líder del PP Mariano Rajoy, al president Zapatero i al president de Venezuela Hugo Chávez) i tenia una durada massa breu, no és més que una col·lecció de referències frikies molt populars orquestrades des del programa de Buenafuente, que s’emet a la cadena privada La Sexta.

Amb un humor que per fi ha aconseguit traspassar el llindar del, sembla ser, poc exportable humor català, el programa de Buenafuente ha donat llum a grans personatges que no han trigat a traspassar el límit de la caixa tonta. Un exemple és, sense dubte, el del Gilipollas. Tot i això, molt més important ha estat el fenomen del Neng de Castefa, amb unes expressions, una manera de ballar i una vestimenta que han derivat, fins i tot, en una colla de productes de merchandising no massa afortunats.

L’èxit de Chikilicuatre és un exemple més de com l’humor de masses proposat per Buenafuente connecta amb l’audiència i crea modes i tendències que es reprodueixen pel carrer en forma d’imitacions, fet que segurament deu ser el somni de tot humorista o guionista. Chikilicuatre es va presentar al programa Salvemos Eurovisión per connectar amb el públic més jove, sense oblidar tampoc les generacions més avançades. Així, David Fernández combina el tupè d’Elvis Presley amb una armilla daurada que evoca a la cultura més pop dels 80, amb unes grans ulleres de sol i amb una guitarra de joguina. La seva cançó, a més, fa referència al break dance, a Michael Jackson, a King África (al crit de Bailarrr bailarrrrr) i a Robocob, més enllà de les al·lusions sexuals i del ritme general de la cançó, que recorda al Reggaeton. Amb tots aquests ingredients, el 56% del públic de Salvemos Eurovisión va escollir dissabte passat a Chikilicuatre perquè realci el festival d’Eurovisió. La segona classificada va ser Coral, amb un 14%. Les diferències són clares i el públic mana, o sigui que Chikilicuatre haurà de fer les maletes cap a Belgrat. Com a mínim riurem. Qui sap si Chikilicuatre aconseguirà que es regenerin la il·lusió i les expectatives que va provocar fa anys la cantant Rosa López.

Hi ha qui ha posat el crit al cel i ha dit que Espanya farà molt mal paper al festival. És trist de dir, però és improvable que Chikilicuatre desentoni en un concurs musical que camina a passos agegantats cap a l’orterisme absolut (els candidats d’Espanya l’any passat van ser els D’Nash amb ‘I love you mi vida’, una joia, com demostra la profunditat del títol). Eurovisió sembla, cada vegada més, un projecte per fomentar l’antieuropeisme o per destruir la música. Salvem-nos d’Eurovisió.

El blogger de Palafrugell amb barretina

“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada”.

L’escriptor català Josep Pla (1897-1981) començava amb aquest comentari el dietari que, revisat en anys posteriors per un Pla madur, portaria per títol El Quadern gris, obra que s’ha erigit com un dels baluards de la literatura catalana i com la millor creació de l’escriptor català. El primer comentari del llibre data del 8 de març de 1918 i recorre tot aquest any del període d’entreguerres així com el 1919. Dissabte es van complir noranta anys des que Pla encetés aquest ambiciós i treballat projecte quan només comptava 21 anys. Josep Pla va sorprendre la literatura del moment per la vivacitat i visualitat dels seus adjectius, precisos i propis dels cinc sentits, i per la importància de la descripció, sempre selectiva, que fins i tot arribava a ofegar l’acció. L’escriptor torna a sorprendre la literatura, tot i ser mort, amb una iniciativa impulsada per la fundació Xarxa de Mots i la Fundació Josep Pla que rejoveneix i revoluciona de nou la seva figura. I és que els joves d’avui dia no acostumen a fer dietaris. Els diaris personals pertanyen al passat, i els blocs penjats per Internet semblen haver-ne pres el relleu. Per aquesta raó, El Quadern gris de Pla arriba a la Xarxa en forma de dietari, en el format habitual dels blocs (BloQG). Com faria un usuari qualsevol, el difunt Pla penja cada dia els comentaris i anotacions de la seva obra. A més, seguint l’estructura típica dels blocs, la pàgina web d’El Quadern gris compta amb imatges, un apartat d’enllaços, la possibilitat de fer comentaris a les diferents entrades de Pla i un seguit d’etiquetes que cataloguen els textos del bloc en funció de les grans temàtiques que va tractar Pla en la seva obra, com per exemple la descripció de paisatges, els retrats, els autorretrats, les reflexions literàries, la transició del món rural a l’urbà...

Josep Pla es caracteritza, com es desprèn precisament d’El Quadern gris, per “estripar papers” i experimentar amb el seu estil literari. La iniciativa per impulsar aquest bloc sembla hereva d’aquesta actitud inconformista i perfeccionista de l’escriptor de Palafrugell. Tot un precedent per a la literatura. Una obra tan ben valorada, tan literàriament perfecta, però d’un escriptor tan temut per la majoria d’estudiants i de joves lectors, potser per l’enorme presència de les descripcions o per la controvertida vida política de l’escriptor, propera al feixisme; fa ara un petit pas per Josep Pla, però un gran pas per la literatura catalana. Davant la crisi crònica dels llibres catalans, cal apostar per les grans estrelles, pels grans clàssics, i transformar-los als nous temps, adequar-los a les noves tendències i formes d’expressió. Josep Pla obre un camí esperançador per a la difusió de la nostra rica tradició literària.

Cantando bajo la sangre

Sweeney Todd parece una película onírica, con esa estética mágica, oscura y grotesca que tanto caracteriza a creaciones de Tim Burton como Big Fish, Pesadillas antes de Navidad o su sucesora, La novia cadáver. Basada en el musical con el mismo nombre, de Stephen Sondheim, Sweeney Todd presenta a un espléndido Johnny Deep, a quien se le descubren grandes dotes musicales, que guarda las tijeras de Eduardo Manostijeras y la brújula desorientada de la soporífera saga de Piratas del Caribe para hacerse con unas afiladas navajas de afeitar para interpretar al sanguinario barbero Sweeney Todd, quien llega a su antigua barbería para vengarse del juez Turpin, quien le alejó de su mujer con acusaciones falsas para quedarse con ella. Para llevar a cabo sus oscuros propósitos, el barbero cuenta con la inestimable ayuda de la dueña del local de empanadas que se encuentra bajo su barbería, interpretada por una cantarina y muy encontrada Helena Bonham Carter, que hallará la manera de que Todd logre sus propósitos y de que ella recupere de una forma muy escabrosa la prosperidad de su enmohecido negocio. Todo esto pasa en un Londres oscuro, insalubre y corrupto que evoca a una visión pesimista de la época victoriana.

Más allá del marco sanguinario en el que transcurre la película, esta nueva producción de Tim Burton tiene sitio para las historias de amor, que se tornan macabras dado el ambiente de muerte y hedor de toda la película, o excesivamente inocentes en un mundo tan corrupto como el que se presenta en Sweeney Todd. Si el amor es desconcertante en una película tan terrorífica, aún lo es mucho más la presencia constante de la música, que aparece en España en versión original y subtitulada. Puede que las canciones no lleguen a resultar carismáticas y que incluso sea difícil separarlas por temas, pero la música aporta una frescura, una originalidad y una capacidad de sorpresa nada desechable. Además, roban credibilidad a la cinta, como parece que pretende Tim Burton a juzgar por lo caricaturescos que son los personajes y los escenarios de la película. Al acabar la cinta, con buenos giros argumentales finales y con justicia dramática, uno tiene la sensación de haber estado soñando. Y los sueños, sueños son. Poco entienden de lógica, y por eso ponen música a escenas de muerte y fatalidad.

Sweeney Todd es una película atrevida, nada convencional y muy recomendable, sobre todo si se ve con la mejor compañía del mundo y con un vaso de chocolate caliente en vez de Coca-Cola.

Arte obsesivo para una vida atormentada

El arte, tan accesible, tan homogéneo, se vuelve exótico y apasionante en sus recovecos más oscuros. Es en los rincones donde el arte aún tiene magia y capacidad de sorprender. El destartalado apartamento del North Side de Chicago en que vivía Henry Darger es sin duda uno de estos rincones mágicos en que el arte crece como en una caja de resonancia y se confunde con la vida de su creador. Arte como experiencia vital, como si fuera un dolor de barriga con vómito incorporado. O como la sensación de enamoramiento, que parece más romántico. Como marca el tópico, la mente del creador del que hablamos tenía que ser obsesiva y atormentada, y su obra, un estrambótico testimonio de ello.

Henry Darger era un pobre solitario que gastaba su vida visitando la iglesia cinco veces al día y removiendo entre la basura. También era conocido porque solamente hablaba de los partes meteorológicos. Era un tipo raro, sin duda, pero nadie podía imaginar que esa rareza era tal que en el futuro se confundiría con la genialidad. Nadie lo habría podido imaginar nunca si, en abril de 1973, cuando falleció, su casero, Nathan Lerner, no hubiera descubierto la vasta creación del difunto al entrar en el piso por primera vez desde que Darger lo había ocupado cuarenta años atrás. El apartamento estaba lleno de recortes de periódicos, revistas y cómics, síntoma del gusto por el detalle del artista. La basura acumulada completaba un ambiente obsesivo y enfermizo. Para rematar, Darger guardaba grandes acuarelas pintadas por él que presentaban a niñas desnudas con alas de mariposa que eran perseguidas por soldados armados. Además, Nathan Lerner encontró un libro, The book of weather reports, que recogía los partes meteorológicos de Chicago de diez años, acompañados de comentarios negativos hacia el hombre del tiempo. Esta obsesión por el tiempo nació, según parece, por un trauma que sufrió en la infancia, cuando asistió a la destrucción de todo un pueblo, Countrybrown, por un tornado. Y es que, la obra de este genio atormentado está íntimamente ligada con la infancia y con sus experiencias familiares e infantiles. Por ejemplo, Darger rechazó tener relaciones sexuales por pánico a que su acompañante fuera una hermana que su familia dio en adopción justo después de su nacimiento. La obsesión por el mundo de los niños también puede ser debida a una historia que el artista leyó en el periódico sobre una niña de cinco años que fue estrangulada en Chicago.

Más allá de estas muestras, por las que a muchos de nosotros nos encerrarían en un manicomio o nos proclamarían artistas contemporáneos, Lerner encontró una obra maestra, si más no por su tamaño. Era un libro de 15.415 páginas acompañado de ilustraciones, que llevaba por título The story of the Vivians girls, in what is known as the Realms of the Unreal, of the Glandeco-Angelinian War Storm, caused by the Child Slave Rebellion. El extenso libro explica de forma épica la historia de siete niñas princesas de un reino cristiano ubicado en un planeta cercano a la Tierra que luchan contra unos soldados de edad más avanzada que las quieren esclavizar. Los dibujos que ilustra el vídeo pertenecen al arte naíf, caracterizado por su ingenuidad y su antinaturalismo. En ellos aparecen niñas con las vísceras descubiertas o con alas de mariposa, o mapas con todo lujo de detalles.

Con un pincel que es sumamente vital, Darger es un ejemplo (muy, muy exagerado) de la unión del artista con su obra. También es un exponente claro del arte marginal, puesto que el autor encuentra sus formas de expresión de manera intrínseca. Sus referentes no son comunes, y se alejan de los parámetros culturales establecidos y mucho más de la industria cultural. El autor encuentra el arte en sí mismo, en sus cavilaciones, en sus obsesiones vitales y en su locura. Ahí radica su originalidad. Su arte es puro. Es una extensión de su vida y su trayectoria.

Más información

Els senyors de la cultura

“Els crítics de Barcelona han fet capelleta”, denuncia Isabel-Clara Simó en referència a “una colla de set o vuit crítics literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals”. I és clar, a parer de Simó, aquest grupet “no és lliure”. L’escriptora d’Alcoi basa la seva denúncia en “l’escassa argumentació” dels crítics a l’hora de bastir les seves ressenyes. Així mateix, critica el fet que pertànyer a la colla adient pot reportar bones o males crítiques. “Ells decideixen què és bo o dolent en funció de si ets de la colla o no”, conclou Simó.

Segons afirma l’escriptora Isabel-Clara Simó, el col·lectiu dels crítics literaris que, d’acord amb uns paràmetres sovint sense fonaments ni argumentacions, estableixen els valors literaris actuals i discerneixen el que és bona literatura del que és mala literatura, constitueixen una mena de màfia cultural i afavoreixen els “seus” escriptors segons si pertanyen o no a la seva colla. L’escriptora basa la seva acusació en el fet que els crítics no aportin argumentacions sòlides quan jutgen una determinada obra.

Isabel-Clara Simó està encertada quan parla de l’escassa argumentació dels crítics, i segurament té raons per afirmar que els crítics construeixen els valors literaris d’acord amb criteris que sorgeixen de factors extraliteraris (la pertinença a un grup d’escriptors, la fidelitat a una determinada editorial, etcètera). Contra la creença que els crítics són uns intermediaris entre la creació literària i el públic que donen claus per definir el que s’ha d’incloure dintre del “bon gust”, segons Isabel-Clara Simó, els criteris que aquests fan servir no només no poden ésser considerats com poc rigorosos i allunyats del sentir popular, sinó que a més són corruptes.

Efectivament, les crítiques que apareixen als mitjans no són pas innocents, i les principals directrius de ben segur que les marca la indústria cultural. També és evident que els crítics de vegades actuen com si formessin part d’un món a part, sovint incomprensible. De tota manera, m’agradaria pensar, i fins i tot posaria la mà al foc, que, acceptant un seguit de limitacions, tenen la professionalitat suficient com per a ser més fidels al seu públic que no pas a altres agents.

Un altre debat hauria de posar èmfasi en el tipus de literatura que els crítics promouen amb les seves opinions. I és que, sense cap dubte, intenten crear models, homogeneïtzar, i construir tot un seguit de tòpics, de llocs comuns i de paràmetres que passen a formar part de la llista de coses del bon fer. Aquesta tendència acaba per construir un tipus de gust literari uniforme que sovint opta per allò que està allunyat del gust real de la població i que cau sempre en els mateixos esquemes, que o bé pequen de exageradament comercials i populars, o d’exageradament hermètics i encriptats.

Sovint penso que sense els crítics hi hauria menys tabús i tindríem molta més llibertat a l’hora d’escollir el que volem llegir, sense tenir la sensació que el que tenim entre les mans és una vergonya perquè els creadors de l’opinió literària així ho han dictat.

El nou heroi nacional

En el seu paper de cohesionadors socials, els mitjans de comunicació tendeixen a mitificar i a glorificar determinades figures nacionals que acaben assolint una fama inaudita. Aquest fenomen es dóna sovint en el cas dels esportistes (Rafa Nadal, Fernando Alonso, Cesc Fábregas...) i també dels actors. En aquest sentit, els dos actors espanyols que han aconseguit major fama i reconeixement internacional dormen ara al mateix llit. Qui els ho havia de dir quan van coincidir per primera vegada a la pel·lícula Jamón Jamón (1992), de Bigas Luna, protagonitzant escenes de passió boja. Es tracta, és clar, de Penélope Cruz i Javier Bardem, que la nit passada va passar a la història com a primer actor espanyol a endur-se un Òscar (en aquest cas, com a actor secundari, pel seu paper com a assassí a No es país para viejos, dels germans Coen).

Des de l’inici de la seva carrera, gustos a part, Bardem va adquirir el rol prototípic de mascle ibèric que actua por sus huevos i que fa gal·la de la brutalitat i la força més pura de l'Espanya amb Ñ. Al meu entendre, aquest tòpic és nociu per a la nostra imatge com a nació, però la societat espanyola en la seva majoria se sent orgullosa que aquest model de virilitat made in Spain hagi arribat, després d’una carrera gloriosa i resplendent, al cim de l’star system de Hollywood.

Durant el discurs protocol·lari posterior a l’entrega de l’Oscar d’ahir per la nit, Javier Bardem va agrair l’estaueta a la seva mare, Pilar Bardem, com no podia ser d’una altra manera, als seus familiars i als actors i còmics que havien dignificat el cinema al nostre país. El més interessant, però, és que Bardem s’omplís la boca i digués: «Esto es para España». D’aquesta manera, Bardem es confirmava com a ambaixador d’Espanya i del que ell representa.

La qüestió que ens hauríem de plantejar, però, és com aquest actor ha arribat al cim i per què no ha pogut arribar-hi un altre dels bons actors que sobreviuen en el cinema espanyol, en crisi crònica. Si preguntem als estrangers, potser no sabrien dir-nos més de tres noms d’actors espanyols. Primer dirien “Javier Bardem”, a qui relacionarien ràpid amb Penélope Cruz. Després, arribarien a parlar d’Antonio Banderas, a qui sembla que ha succeït Bardem. Si estenguéssim la pregunta a noms de directors, sonarien potser Pedro Almodóvar i Alejandro Amenábar.

En total, apareixen cinc noms. Amb aquests cinc noms, Espanya es presenta al món i fins i tot a la població de les seves fronteres. Cinc cartes. Cinc cartes de molt bon contingut, i si no només cal mirar la sensibilitat i la capacitat empàtica amb què Bardem es converteix en Ramon San Pedro a Mar Adentro. Però ens ho juguem tot a cinc cartes, amb la reducció d’una activitat cultural com l'espanyola que això comporta. Cal tenir clar, però, que aquests cinc noms els ha potenciat el periodisme cultural donant-los protagonisme als informatius i deixant a l’ombra molts d’altres. De la mateixa manera, en l’àmbit esportiu, Brasil s’acaba en els peus de Ronaldinho, Espanya no és més que els braços de Rafa Nadal i Alemanya porta el volant de Michael Schumacher.

Aquest és el món d’herois que estem creant. Quatre noms pertanyents a l’elit de diferents especialitats carreguen amb tot el caràcter de les nacions i la seva diversitat cultural. Només cal mirar uns informatius d'Antena 3 o Telecinco (vídeo familiar de Fernando Alonso) per adonar-se'n. Potser, quan desenterrem de la pols als altres creadors i mags de la cultura acabarem enlluernant-nos per l'amplíssima capacitat cultural d'Espanya i Catalunya.

El arte de la sencillez

Con un 60% de los votos, Juno, del director Jason Reitman, ha sido vuestra candidata preferida para llevarse el Oscar a mejor película este año 2008. La producción es la clásica sorpresa que, con un toque encantador de sencillez y con un presupuesto escaso (7,5 millones de dólares) pero muy bien invertido, logra revolucionar la crítica y la taquilla. El fenómeno es parecido al de Billy Elliot.

No obstante, las líneas argumentales son muy distintas. La acción se inicia con un hecho de lo más sencillo y cotidiano, tan cotidiano que en pocas ocasiones ha sido utilizado en el género cinematográfico (es más propia de series juveniles o de sobremesa): una chica de sólo 16 años, Juno (Ellen Page) queda embarazada después de mantener relaciones con un compañero de clase. El atractivo de la película es la forma en que riza el rizo y cómo nos adentra en la mente compleja de la muchacha protagonista, que, curiosamente, es quien acepta con más firmeza su nueva situación y quien se comporta con más madurez en toda la película. La decisión que toma la protagonista es dar en adopción a su criatura a una pareja que conoce a través de la prensa. Antes de hacer la entrega, durante el periodo de embarazo, Juno se propone conocer a la pareja elegida para mantenerla al día de la evolución de la criatura. La entrada en escena de esta pareja (Jason Bateman y Jennifer Garner) aporta nuevos aires a la película, y nos topamos de pleno con la inmadurez y egoísmo por un lado y con el instinto maternal por el otro.

El argumento en sí no va mucho más allá de esto. El toque original de la película no se encuentra en el qué ni en su estructura. Hay pocos giros argumentales, y casi todo lo narrado es tan creíble que parece no entrar nunca en el terreno de la anormalidad que a veces tanto agradece el arte. La gracia de la cinta es en la forma de contarlo y en la construcción del personaje protagonista, verdaderamente interesante, que rompe bastantes tópicos sobre la juventud, demostrando en todo momento mucha inteligencia, incluso más de la conveniente.

En resumidas cuentas, la sencillez es la batuta de la película, y se deja ver tanto en el argumento como en el presupuesto. Pese a tener gracia en ciertos momentos, nunca llega a sorprender, si bien es cierto que plantea una fórmula de comedia nada explícita ni escatológica, cosa que de vez en cuando es de agradecer.

Y el mago se hizo mayor

De entre los innumerables trucos que aparecen a lo largo de la saga Harry Potter, destaca uno por encima de todos: el sortilegio para encantar a millones de lectores de todo el mundo. Ha logrado que muchos niños pidan un libro para reyes, y que lo prefieran a la televisión, y que hagan colas en el supermercado para hacerse con ejemplares en inglés que, para su comprensión, requieren un esfuerzo extra, impensable en otras obras.

Esta tarde a las 18.30 llega a las librerías españolas la séptima y última entrega de este universo mágico en catalán, gallego y castellano. Mezclando intriga, misterio, humor, fantasía, sueños y un afilado sentido de la justicia, la británica J.K. Rowling se ha hecho un hueco en la historia de la literatura. Desde que la saga se iniciara hace nueve años, la joven escritora ha cosechado más de 325 millones de ejemplares vendidos de los seis primeros libros, en 64 idiomas. Eso sin contar el éxito de las cinco películas basadas en las novelas del mago que ya se han estrenado, y que han derivado, además, en una cadena sin límite de merchandising y de ingresos millonarios que culminarán con un parque temático en Inglaterra.

La pócima del éxito es un misterio, si bien es cierto que resaltan algunos ingredientes que la escritora J.K. Rowling ha sabido manejar a la perfección, como son un amplio conocimiento de la mitología, una proximidad hacia lo esotérico y lo sorprendente, etcétera. Las capacidades literarias de la escritora, además, son innegables. La estructura de todos los libros es impecable, con una fórmula que engancha al lector desde la primera hasta la última página (que puede ser la página 700, perfectamente, una montaña para un niño acostumbrado a la televisión). Además, todos los libros conforman una macroestructura que culmina en el desenlace de este séptimo libro.

Con el pasado de Harry Potter aún con algunas lagunas, con la muerte inesperada de un personaje clave y mentor en el sexto libro, con el giro dramático de algún personaje que parece ser traidor y con la batalla final entre Harry Potter y Lord Voldemort (enésima reencarnación de la disputa entre el bien y el mal); ya no hay excusa para no acabar de una vez con una espera que se ha hecho demasiado larga. No sólo es una espera literaria. Creo que para muchas personas de nuestra generación esta entrega supondrá la última lectura de novela juvenil.

La cultura del cim

Quantes vegades hem tingut la sensació que un crític de cinema rebutja des de l’inici una pel·lícula només perquè té un bon acolliment per part del públic? Quantes vegades hem sentit crítiques a nivell literari per part d’erudits davant novel·les amb un èxit rotund, com és el cas de la saga Harry Potter?

La cultura ha estat i serà un mecanisme de distinció. L’analfabetisme, gairebé eradicat a la nostra societat, ha derivat en productes de consum massiu que són carnassa per als crítics i els intel·lectuals més primmirats i elitistes. És el cas d’obres com les novel·les best seller, els discos de música mal anomenats comercials, les pel·lícules dirigides al gran públic (les de terror o les juvenils en són el màxim exponent), les publicacions sensacionalistes, els programes de televisió que són tan increïblement perniciosos que assoleixen xifres d’audiència envejables, etcètera.

El valor de tots aquests productes són posats en entredit constantment pels grups socials extraterrestres el nivell cultural dels quals està per damunt de la mitjana. Sembla gairebé un delicte voler (i aconseguir) arribar a un públic ampli. Tampoc sembla que els sectors culturalment privilegiats perdonin als creadors el fet de sotmetre’s als gustos de l’audiència. Prefereixen les obres de grans genis que creïn només per reafirmar-se i per demostrar-se com són de bons, per passar als annals de la història. Consumiran aquestes obres amb les seves ulleres gruixudes i les comentaran en incomprensibles tertúlies.

També és cert, però, que les obres culturals han de servir per culturitzar una societat, i en aquest sentit sí que és convenient que els creadors se situïn en un esglaó per sobre del ciutadà mitjà, però sempre amb la perspectiva de ser accessible i instructiu.

Comentario sobre El tocado o una decisión en la Universidad

El cuento El tocado o una decisión en la universidad, sobre la corte japonesa de la era Heian, es un producto cultural de elite, puesto que nos habla de una materia especializada, propia de un ámbito japonesista. El objetivo del cuento es hacer una reflexión sobre un aspecto cercano y de actualidad, el de la toma de decisiones en la Universidad, pero lo hace mediante la apropiación de las costumbres de la Corte, que el texto usa como metáfora.

Las costumbres y todos los elementos que aparecen en el texto están contrastados y son históricamente verídicos, por lo que podemos llegar a la conclusión de que es un cuento elitista al ofrecernos detalles que no conoce, mayoritariamente, el lector medio.

El contenido del cuento es en sí mismo una reflexión sobre la elite. No olvidemos que la corte de Heian estaba constituida de una forma considerablemente elitista, creando incluso diferencias entre nobles de distinto rango, o entre hombres y mujeres. El cuento refleja, por ejemplo, que las mujeres no podían usar el chino imperial como los varones de la corte, sino que tenían que usar el japonés, idioma en torno al cual se desarrolló una literatura de sentimientos, de novelas. Además, el cuento gira entorno a la imposición de un tocado de un número determinado de pulgadas y de un color concreto. Esta norma o resolución reclamada por el representante de la familia Fujiwara con el poder político, tiene que pasar por un larguísimo recorrido llena de burocracia inútil y redundante antes de ser definitivamente aprobada, lo que constituye un guiño a cómo se toman las decisiones en la Universidad.

Así pues, El tocado o una decisión en la universidad es un texto de elite pero que, con un tono satírico, va dirigido en contra del elitismo mediante la apropiación por parte del autor de una corte que, de tan elitista que era, nos resulta incluso ridícula desde una perspectiva actual y occidental. Sin embargo, la exageración de la corte Heian sirve para alertarnos de una situación que sí que se produce hoy en día. En la corte de Heian observamos una voluntad expresa por imponer costumbres y marcar distancias entre grupos sociales mediante modas y rituales sectarios. Esta voluntad de la elite por diferenciarse de forma artificial del resto de grupos ha seguido dándose a lo largo de la historia. También en la actualidad, donde las características de los productos culturales, según sean inalcanzables o no para según que lector, son una forma de distinción.
¿El periodista debe potenciar esta fórmula de distinción creando textos por encima de lo común para satisfacer su ego o para dirigirse a la elite? En mi opinión no, al menos en los diarios generalistas, en que el lector es medio. Sin embargo, los textos de elite también pueden servir, según cómo están construidos, para instruir al lector y ampliar sus conocimientos sobre un tema en concreto.